Accidentes laborales
El risc de treballar al País Valencià

Quan un torero és banyegat, quan mor una celebritat, quan es coneix un atemptat terrorista... Són exemples del que arriba als informatius i genera debat. En canvi, què ocorre quan s'informa sobre la mort d'una persona en el seu lloc de treball? Tret d'algun cas concret, quasi no genera repercussió, com quan es coneix un nou atac a zones de conflicte permanent. Però, per què tenen lloc estos accidents? Són evitables?

Segons l'informe provisional de l'Institut Valencià de Seguretat i Salut en el Treball (INVASSAT), que depén de la Conselleria d'Economia Sostenible, Sectors Productius, Comerç i Treball i duu a terme campanyes preventives, actes formatius i accions d'altre tipus dirigides a la seguretat laboral, des d'octubre del 2017 fins a setembre del 2018 els accidents mortals al País Valencià en foren 59. Les xifres han evolucionat: al 1990 van morir a tot l'Estat 1.923 persones en el seu lloc de treball i al 2017 ho feren 618 segons el Ministeri de Treball. Una quantitat notòriament inferior però que continua sent molt alta: més d'una treballadora al dia mor mentre es guanya les garrofes.

Unes xifres aclaparadores tenint en compte que són evitables i que mostren que és un problema estructural. En els primers mesos del 2018, els accidents laborals van ascendir a 541.098 a tot l'Estat. En 2017, segons el Ministeri de Treball, a més de les 618 defuncions per accident laboral, 4.510 persones patiren un accident greu que els deixà seqüeles. Pel que fa al País Valencià, les 59 defuncions suposen un augment de nou casos: un increment del 18% respecte al mateix període de l'any anterior. Dels 59 casos registrats, el 37% van ser patologies no traumàtiques (accidents cardiovasculars), l'11% accidents associats al trànsit i la resta —50,8%— accidents traumàtics.

Sector Serveis

El major percentatge de sinistralitat se l'emporta el sector terciari amb 27.826 casos (58,5%). En este sector molts dels accidents mortals han sigut in itinere, accidents de trànsit patits per les treballadores durant el desplaçament des del seu domicili fins al lloc de treball i viceversa. Des de CCOO-PV, el secretari d'Acció Sindical i Salut Laboral, Daniel Patiño, afirma que “el desenvolupament reglamentari de la Llei d'Àrees Industrials pel que afecta a la implantació de plans de mobilitat sostenible és inajornable”. Per a Patiño, açò passa també per tornar a dissenyar les ciutats i els nodes de comunicació, modificant la mobilitat entre municipis de forma que es potencie el transport públic. “La utilització massiva de vehicles privats d'ús individual no només emet una major quantitat de diòxid de carboni, que perjudica la qualitat de l'aire, sinó que suposa un agent de risc al qual s'exposen les persones treballadores en anar i tornar del seu lloc de treball”, apunta.

La qüestió valenciana no n'és una més: és la segona comunitat autònoma amb major quantitat de paralitzacions d'obres per falta de mesures preventives i la tercera amb major import en les sancions imposades. A més, és la segona, només per darrere d'Andalusia, amb major sinistralitat mortal a pesar del fet que té la meitat de població treballadora. Les dades d'estos dotze mesos de l'INVASSAT no només assenyalen l'augment en l'índex d'incidència de les malalties professionals, sinó també el fet que, en general, estes últimes afecten més a les dones, que solen ocupar més treballs de serveis, és a dir, precaritzats.

Segons les dades del Servei Públic d'Ocupació Estatal (SEPE), vora el 25% dels contractes en el sector no arriba als set dies. El sector dels serveis va concentrar 413.232 contractes de menys de set dies de durada, xifra que suposa el 23,3 % dels 1,77 milions de contractacions que es van dur a terme durant el mes d'abril, preocupant especialment el cas de la restauració: el subgrup d'ocupació que va aglutinar major nombre de contractes temporals. Segons CCOO, el sector turístic valencià acumula un 48% de contractes temporals, 30% a temps parcial i una bretxa salarial del 20,7%.

Sense interés ni recursos

Tal com indica Patiño, alguns dels exemples són els accidents en treballs d'altura o en coberta, “una tendència que semblava haver desaparegut i que ha tornat a augmentar de manera bastant elevada”. Segons especifica, la causa principal és, fonamentalment, la falta d'inversió: “Açò mostra que falta de formació, informació i mesures de seguretat”. Des del sindicat advertixen que es fa 'copia-i-enganxa' d'avaluacions de risc de serveis de prevenció aliens. “No pot ser que et servisca igualment una avaluació per a un sector de treball en pla que de treball en altura”, denuncia Patiño. El sindicat reclama avaluacions de risc més profundes i verídiques, que quantifiquen el nivell i tipus de riscos als quals estan exposades les treballadores i treballadors.

La formació i l'aplicació de mesures preventives també estan absents en moltes empreses. Segons explica Patiño, quan les empreses han optat per retallar costos, “la prevenció de riscos laborals ha passat a ser una prioritat de segona”. Atenent a l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), l'empresariat valencià invertix el doble en publicitat que en formació de les seues treballadores.

En l’economia valenciana, amb un pes fonamental del turisme, des del sindicat posen èmfasi també en la preponderància de la descentralització productiva, amb grans empreses que recorren a contractes i subcontractes en els quals, a causa de tindre menor capacitat, la prevenció acaba de nou en un segon pla tot i que, per llei, estiguen obligades a elaborar plans de prevenció. En canvi, Patiño assenyala que “falta supervisió evident per part de l'empresa principal i de l'autoritat laboral”. A més, les xicotetes empreses també dificulten la sindicació, una alternativa de defensa envers els drets de salut laboral.

Qui controla?

L'INVASSAT, l'òrgan encarregat de supervisar els plans de prevenció, fa anys que no cobrix vacants pendents. “Estan limitats per la falta de recursos, a més del fet que les empreses no estan obligades a seguir les indicacions que els fa”, assenyala Silvia Catalán, tècnica superior en Riscos Laborals que participa en la Comissió Territorial de l'INVASSAT d'Alacant i en el grup de treball de malalties professionals. “Al final, per eixa falta de recursos, després no es fa una segona visita als centres”, afig.
També falten mitjans en la Inspecció de Treball. A l'Estat espanyol hi ha un/a professional per cada 15.000 treballadores, mentre que a Europa n’hi ha un/a per cada 7.300. D'acord amb el Plan Director por un trabajo digno del Govern per a estabilitzar feines temporals, i en què la Inspecció juga un paper clau, seguix sense fer efecte: en octubre es van fer 222.000 contractes a nivell estatal però només se n'han convertit en indefinits 9.000. La distribució dels recursos de la Inspecció de Treball “deixa prou a desitjar, el que es veu en les dades de la seua memòria; ara per ara no es prioritza el frau a la Seguretat Social en les hores extraordinàries ni la matèria de prevenció”, afirma Patiño. Un escenari que continua tenint tendència cap a la precarització, caldo de cultiu de la sinistralitat.
En tot cas, des del sindicat posen el focus en la responsabilitat de la gran empresa, “que competix amb menys despeses quan decidix subcontractar”, especifica el responsable de Salut Laboral de CCOO.

Però hi ha més regles de tres que es poden establir més enllà d'unes condicions de treball de misèria o inestables. En l'abaratiment de costos es queden pel camí la formació, la matèria preventiva i el mateix infraregistre de persones que patixen accidents, cosa que ocorre, per exemple, en l'economia submergida: treballadores invisibilitzades que, per “no existir”, els seus dolors són qualificats de comuns i no laborals, per la qual cosa passen a la Seguretat Social i no a la mútua, amb una duració mitjana de les baixes que és de les inferiors d'Europa, segons apunta el sindicalista.

Per a Ainhoa Coloma, investigadora de la Unitat de Conductes Addictives i Intervenció Breu (UCAB) de la Universidad Miguel Hernández (UMH), “s'han trobat casos en què treballadores es reincorporen abans d'hora, sense que els hi haja desaparegut el dolor. Com que seguixen amb la medicació, apareixen símptomes d'ànsia, depressius o la necessitat de més fàrmacs”. El problema, indica, és que no es compta amb serveis psicològics, no n’hi ha un seguiment. “És necessari posar en marxa estratègies de prevenció”, precisa. Per la seua part, el professor de psicologia d'esta universitat i director de la UCAB, José Luis Carballo, assenyala que actualment hi ha fins a un 40% de baixes per depressió, ansietat o estrés, amb treballadores i treballadors que sovint recorren a ansiolítics. Estos medicaments afecten de manera decisiva en el treball: “els fàrmacs, com per exemple l'Orfidal, poden devaluar capacitats a l'hora de reaccionar, conduir, fer servir maquinària o relacionar-se amb les persones, i això afecta el rendiment laboral”, explica Carballo.

Tal com indica el director de la Unitat de Conductes Addictives, l'abús d'estos fàrmacs es traduïx en la possibilitat d'un major risc d'accidentalitat laboral, d'ací la necessitat d'intervencions psicològiques complementàries per a disminuir-ne el consum dins i fora del treball. En la seua opinió, no s'estan duent a terme els serveis necessaris per a millorar la prevenció en les companyies. “Les empreses no tenen dret a preguntar-li a una persona si consumix fàrmacs, però el que cal és previndre, ja siga amb serveis externs, ja de l'administració, ja serveis de prevenció que s'encarreguen d'este tipus de situacions”, observa Carballo. En cas contrari, es crea un cercle en el qual el tractament mateix afecta la sinistralitat laboral.

Queda molt de camí a recórrer. Tal com apunta Catalán, encara hi ha dolors i patologies en què cal continuar investigant per a demostrar la relació causa-efecte entre treball i malaltia. Especialment en algunes molt greus com el càncer. A més, assenyala que “hi ha moltes ocupacions en les quals no hi ha avaluacions de risc químic”, freqüentment perquè estes proves són cares i queden fora del servei de prevenció de l'empresa.

Sobre les afeccions químiques, els estudis en relació amb la contaminació i l'exposició a l'ambient són escassos i no tots els contaminants químics han estat avaluats. Fet que, sobretot, afecta treballadores i treballadors en empreses del sector agroalimentari, elaboració de pesticides, fungicides o treballs amb plàstics. “Són necessaris més estudis de salut pública i epidemiologia, atés que no estan exposats a un únic producte”, explica Catalán. De fet, sobre el càncer, en 2015 només 23 casos es relacionaren amb origen laboral i en 2018, durant els set primers mesos de l'any, tan sols se n’han declarat 14, la majoria, com els de 2015, per exposició a l'amiant.

La major part dels casos s'atribuïx a hàbits de conducta individuals, però una part —entre un 4% i un 10%, segons estimacions científiques— es deu a exposicions a agents cancerígens en els llocs de treball, situació que es pot previndre i per a la qual existixen eines i legislació, com va passar a l'Hospital del Vinalopó d'Elx —del grup Ribera Salud—, al qual, en octubre del 2017, la Generalitat imposà una multa de 150.000 euros per tindre personal treballant exposat al formaldehid, una substància cancerígena.
Tal com indiquen les dades facilitades per la Societat Espanyola d'Oncologia Mèdica, s'estima que en 2012 es diagnosticaren 215.534 nous casos de càncer a l'Estat i que s'elevarien fins a 246.713 en 2020. D'estos, uns 9.000 es podrien atribuir a exposicions laborals, atenent els càlculs més conservadors.

Què fer?

Els requeriments per atendre el compliment de les mesures de prevenció no són suficients. Segons Patiño, es precisa imposar sancions més dures, ja que molts accidents greus en què s'identifiquen problemes de falta de mesures de seguretat acaben en un simple requeriment. El marc normatiu existix, però la interpretació és laxa i flexible.

En opinió del dirigent sindical, igual que es promociona a través de la responsabilitat social empresarial, "cal assenyalar a les quals incompleixen, i la patronal no pot repartir la culpa. Cal prendre mesures exemplaritzants per a tots". Un exemple d'aquesta laxitud amb les empreses que no compleixen la normativa de prevenció és el cas de Lesma, filial de Ryanair, que acumula diverses denúncies del comité d'empresa en l'Aeroport Alacant-Elx per falta de mesures preventives. Es va obrir un expedient sancionador per exposar als seus treballadors en les pistes d'aterratge sense les uniformitats pertinents per a evitar la radiació solar, quan a l'estiu s'aconsegueixen més de 40 graus. En casos com l'Hospital del Vinalopó d'Elx, propietat del grup Ribera Salut, la Inspecció va sancionar a la companyia amb una multa de 150.000 euros per tenir a empleats exposats al formaldehid, un cancerigen.

Diàriament es coneixen nous casos de sinistralitat, per exemple en la zona del Vinalopó-Vega Baixa (Alacant) s'estan registrant atrapaments de treballadors en maquinària en el sector agroalimentari, i fins i tot es generen accidents amb les contractes de neteja d'aquestes màquines, malgrat tenir un conveni de neteja d'oficines. En general, en tot el territori, i en les comarques valencianes, es troben casos de subcontractes pràcticament de totes les grans empreses de distribució, logística o alimentació en les quals hi ha accidents per falta de mesures, per exemple treballadors sense arnés que cauen des de façanes. Al final, els casos mortals són sempre la punta de l'iceberg: encara que fins a octubre de 2018 són 59 els morts en l'àmbit autonòmic, hi ha hagut més de 47.000 accidents en el treball que han suposat la baixa per malaltia.

La sinistralitat és un problema sistèmic, estructural, que afecta un sector clar de la població: la treballadora. Una accidentalitat o, en el pitjor dels casos, mortalitat que es pot evitar. Quantes vides més calen per actuar?