Agricultura
Mans joves per cuidar la terra

Al costat de la ronda nord de València s’alça un gran espai de consum de 30.000m², un centre comercial que alberga al voltant d’un centenar de botigues. A l’altre costat de la carretera, Martín, de 19 anys, recull les cebes del seu camp i les guarda en el garatge d’una xicoteta casa familiar. Encara que està acabant el cicle superior de paisatgisme, és un dels pocs joves que tenen clar que es volen dedicar a l’agricultura, un sector molt afectat per la gran indústria, que dificulta en gran mesura les possibilitats de competir dels petits agricultors.

A més de 80 quilòmetres de distància, en la Plana d’Utiel-Requena, Miguel es dedica a podar una vinya arrendada. “És molt difícil viure del camp, no es paga el que s’hauria de pagar”, apunta amb expressió de resignació. Recorda que, abans, amb 20.000 ceps podia viure una família, encara que hui ni tan sols li donaria per subsistir. “Esta vinya que m’he quedat pertany a set fill i cap no la vol treballar. Un d’ells és enginyer agrònom, que se suposa que es dedica a açò”, assenyala.

“El sistema va completament en contra teua, si damunt ets una persona neorural, que vol incorporar-se al camp sense explotació familiar, encara ho tens molt més complicat per començar”, explica Vidal

L’envelliment de la població, les dificultats d’accés a la terra, la falta de rendibilitat i la desconnexió entre la ciutat i el camp són els grans reptes als quals ha de fer front el sector. Mireia Vidal, responsable del sector de joves agricultors i agricultura ecològica de COAG-Comunitat Valenciana (Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos), assegura que la mitjana d’edat en el camp ronda els 60 anys. Per als joves agricultors tampoc no veu gaires facilitats. “El sistema va completament en contra teua, si damunt ets una persona neorural, que vol incorporar-se al camp sense explotació familiar, encara ho tens molt més complicat per començar”, explica.

Dificultats des del principi

Bruno Muñoz, de 30 anys, va estudiar un cicle formatiu en producció agropecuària i va entrar a l’horta per fomentar un canvi en la seua pròpia alimentació. Hui en dia treballa en els camps de Castellar-Oliveral (València) i reconeix que és complicat començar de zero. “Com a jove agricultor has de barallar-te molt i et trobes a soles, primer perquè no saps treballar bé i, després, perquè has de comercialitzar els teus productes. O en tens moltes ganes o ho acabes deixant”, destaca. De fet, Josep Manuel Pérez, cap de secció d’Agricultura i Horta de l’Ajuntament de València, defén que “en general, la gent que es dedica a l’agricultura ho fa per herència familiar o per un convenciment molt gran”.

Sobre la falta de recanvi generacional, Bruno sosté que no hi ha prou joves per a treballar les terres que s’abandonen: “La gent jove que quedem, a molt estirar podem agafar 20 o 30 fanecades de terra”. En canvi, hi ha unes altres perspectives, més optimistes, com la de Carmen Gimeno, de Carpesa (València): “En estos moments hi ha bastant gent jove interessada a tornar, sobre tot gent de la ciutat que es torna a interessar pel camp. Però de moment eixe relleu no ha arribat i calen facilitats perquè passe”, explica.

Des de la seua nau a Castellar-Oliveral, Bruno Muñoz lamenta l’escàs acompanyament institucional envers els nous projectes. “Molta gent que havia començat ho ha deixat pocs anys després perquè cal fer front a moltes dificultats”, adverteix. Segons COAG, una de cada cinc explotacions agràries tanca durant els cinc primers anys davant la impossibilitat de fer front a les despeses.

“A penes hi ha polítiques fetes a mesura del xicotet productor, que és la situació majoritària en el País Valencià”, apunta Pérez

Josep Manuel Pérez reconeix que l’Administració té un problema a l’hora de plantejar polítiques que afavorisquen iniciatives a escala reduïda. “La major part de les polítiques agrícoles afavoreixen els grans productors i les empreses de distribució, però a penes hi ha polítiques fetes a mesura del xicotet productor, que és la situació majoritària en el País Valencià”, apunta.

Una altra de les grans dificultats a què fa front el sector és l’accés a la terra i les condicions en què es traspassa. “Fa poc, anàrem a buscar una parcel·la a Xirivella i ens volien cobrar més del preu mitjà per fanecada. A més, les séquies no estaven arreglades i hi havia fins i tot arbres per arrencar”, apunta Mireia Vidal, que assegura que esta és una situació molt habitual a l’hora d’arrendar una terra.

Bruno Muñoz critica la falta de manteniment del camp per part de l’administració. “Està tot per fer, una feina com seria plantar es converteix en arreglar una boquera, solucionar un problema d’inundació perquè hi ha un tros trencat… Al final et gastes un dineral i el que has plantat no t’ix a compte”, lamenta. En una situació semblant es troba Paco Sahuquillo, agricultor de la Plana d’Utiel-Requena dedicat a l’ametla. “Esta zona està plena d’aljubs que ningú no s’encarrega de netejar. Podríem estar regant amb aigua de pluja en lloc d’usar tants dipòsits, però a l’ajuntament no li importa”, declara el llaurador.

Dignificar la professió agrícola

Un problema al qual s’enfronten els joves agricultors és la baixa valoració de la seua feina i la concepció de l’agricultor com a persona d’escassos recursos i formació insuficient. “La imatge que es té de les persones que vivim de l’agricultura és la d’una persona amb pocs estudis, la qual cosa no s’ajusta a la realitat”, explica Mireia Vidal. “Hui en dia la major part de joves que treballem el camp estem molt formats”, afegeix.

Canviar esta percepció és un dels objectius del Pla d’Actuació Integral per a la Promoció de l’Activitat i el Territori Agrícola dissenyat per l’Ajuntament de València el qual, en el marc d’actuació enfocat al recanvi generacional, proposa treballar a les escoles amb campanyes dirigides a dignificar la professió perquè el jovent identifique la funció social, econòmica i ambiental de l’agricultura. Carmen Gimeno, treballadora d’agricultura ecològica a Carpesa, argumenta que el desconeixement de la professió agreuja la forta desvinculació de les ciutats i el medi rural, però no és l’únic factor que les allunya del camp.

Acostar el camp a la ciutat

Malgrat recolectar els seus productes a pocs metres de la ciutat, Martín Benlloch percep una gran desconnexió de la gent amb el medi rural. “En la ciutat són una miqueta ignorants en eixe sentit, perquè van fàcilment al supermercat i tenen tot el que volen, però no saben d’on ix. No saben que, en realitat, la tomata és sols d’estiu”, apunta.

Per a Josep Manuel Pérez, la distància entre el camp i la ciutat és un reflex de la que hi ha entre el llaurador i el consumidor. Assenyala que cada vegada hi ha més intermediaris i això suposa major llunyania entre qui produeix i qui compra el producte. “Segurament, quan vas a comprar una tomata, ho fas en un supermercat. Eixa tomata ha pogut anar al mercat de Perpinyà, fins a Barcelona, per tornar al punt d’orige”, explica. Lamenta que en el procés es perda la identitat del producte i el seu valor de proximitat i aposta per fer més curts els canals de comercialització.

Pérez assenyala que cada vegada hi ha més intermediaris i això suposa major llunyania entre qui produeix i qui compra el producte

Bruno Muñoz, per un altra banda, advoca per l’ensenyament com una possible solució. “Des de l’escola no tenim una base de coneixement sobre què és l’agricultura. No em referisc al fet que t’ho mostren en un llibre, sinó que la visques, que tingues el teu hortet escolar. El problema és que, com que no ho veus, no t’interessa”, insisteix. Una excepció és l’assignatura de Maria José Pallà, professora d’agroecologia de l’institut Josep Segrelles d’Albaida, amb la qual tracta d’implicar l’alumnat en algun conreu tradicional de la zona. La docent assenyala que cada volta més gent es mostra interessada pel camp tot i que defén que encara queda molt a fer. “Quan parlem de cultura general també hem d’incloure l’agricultura, és fonamental tindre uns coneixements bàsics, almenys saber d’on venen les coses i com es fan”, relata.

Una perspectiva agroecològica

Davant les grans superfícies i els productes importats, l’agricultura ecològica i de temporada és una opció cada volta més comuna entre joves agricultors, ja que suposa uns preus més estables. Alguns mercats, encapçalats per la tradicional Tira de Comptar de Mercavalència, en què centenars de llauradors comercialitzen els productes que porten directament de l’horta valenciana, comencen a ser rendibles per a molts d’ells. Segons Carmen Gimeno, la gent pren consciència a poc a poc. “Fer venda directa significa tallar un esclavó de la cadena, la qual provoca que els preus siguen molt més cars, i finalment és més beneficiós tant per al productor com per al consumidor”, assenyala Carmen Gimeno.

Un exemple n’és el cas de Bruno Muñoz, que assegura que als supermercats veu productes a preus molt més cars que els que ell mateix ven, de forma directa, i que són ecològics,. “Si li compres directament a l’agricultor pot eixir-te més barat que un producte convencional”. A més, apunta que cada volta hi ha més persones que prefereixen menjar productes ecològics i locals. “Ajuden els agricultors joves, no contaminen i mengen una cosa produïda en la seua zona, que a més, és bona per a la salut”, conclou.

En la majoria de casos, els preus dels productes agroecològics són molt més justos per al llaurador, la qual cosa no implica que siguen més cars per al consumidor final. “Les garbes de ceba es venen en convencional a 10 o 20 cèntims a l’intermediari. Tanmateix, en ecològic les venen a 80 cèntims directament al consumidor”, relata Bruno Muñoz.

Altres, tanmateix, asseguren que falta consciència. “Jo mateixa tinc una botigueta a Algirós, venc productes agroecològics i encara venen els consumidors a comprar-me tomates, pebreres, carabassins i cogombres en hivern. Per això és necessària una tasca de conscienciació, molta gent ni tan sols sap quins són els productes de temporada”, conta Mireia Vidal.

I és que, quan comprem una tomata fora de temporada, és una tomata que ve de lluny. Els productes importats són una altra llosa sobre els joves agricultors que pretenen fer competitiva la seua explotació. Mireia Vidal, de COAG-CV no n’és refractària a l’entrada però reclama responsabilitat a les grans empreses. “Fins i tot durant els anys de crisi, Mercadona n’ha augmentat un 84% els beneficis. En lloc d’importar productes de fora, podria haver donat suport al desenvolupament econòmic local, a més de guanyar diners, haurien d’ampliar consciència”, remarca Vidal. D’una altra banda, els joves agricultors com Martín es veuen obligats a vendre els seus productes a uns preus irrisoris. “Enguany, amb la ceba vaig traure per cobrir les despeses i vaig decidir vendre-la per si arribava algú oferint-me’n encara menys”, declara.

"Mercadona n’ha augmentat un 84% els beneficis. En lloc d’importar productes de fora, podria haver donat suport al desenvolupament econòmic local, a més de guanyar diners, haurien d’ampliar consciència", remarca Vidal

Davant d’esta perspectiva, l’agricultura ecològica es presenta com una solució per a joves agricultors a l’hora de vendre els seus productes a bon preu. “Des de l’ecològic volem recuperar la dignitat i que no se’ns explote. Si cal, venem i comercialitzem nosaltres perquè no vinguen les empreses a pagar-nos quatre duros”, apunta Bruno Muñoz. Encara que reconeix que el sector hui en dia no gaudeix de bona salut, en manté l’esperança. “El camp és rendible, el que passa és que l’han fet improductible les grans empreses a les quals no els agrada que sigues autosuficient, per això ho posen tan fotut, abaixen els preus i fan que la gent no vaja al mercat”, conclou.