Feminismos
No només punts violeta

Al País Valencià els festivals comencen a incorporar els punts violeta. Marea Rock, Rabolagartija, Arenal Sound, Feslloch, Festivern... La llista dels que han tingut este espai durant l'últim any inclou grans i menuts, comercials i autogestionats. Esta mesura preventiva contra les agressions masclistes, que consisteix a habilitar un espai on s’atén a les afectades i es proporciona informació sobre com prevenir i reaccionar davant aquestes, és nova en la majoria de festivals del País Valencià, i en tots els casos s’ha portat a terme des dels col·lectius feministes que han treballat voluntàriament amb més o menys suport de les organitzacions d’estos esdeveniments.

Les agredides poden anar al punt violeta per a deixar constància del seu cas i que el col·lectiu prenga les mesures pertinents, com ara expulsar a l’agressor del festival, fer un acompanyament en esta situació i, si escau, presentar una denúncia. Les organitzadores porten braçalets morats per a ser fàcilment identificades per qui necessite el seu suport. Un exemple d’això ha estat el Feslloch. Es celebra a Benlloch des de fa onze anys i promou l’ús del valencià. A més dels concerts, el festival acull també altres activitats culturals i esportives, i manté una estreta relació amb el poble.

La iniciativa s'ha portat a terme des dels col·lectius feministes que treballen voluntàriament amb més o menys suport dels organitzadors d'estos esdevediments

Per a l’organització este no és, ni serà mai, un festival de masses per les característiques que presenta. El 2017 per primera volta s’ha creat un punt violeta de la mà de les joves feministes de Benlloch que van traslladar la idea a l’organització i treballaren com a voluntàries. Segons l’organització “és un festival acollidor, llavors no hem tingut cap problema seriós, com puga ser en altres festivals més massificats i amb més tipus de gent, però així i tot hem volgut recolzar la proposta per a que puguen realitzar la seua tasca”.

Un altre festival que ha incorporat el punt violeta és el Festivern, que va nàixer com una alternativa d’oci per a cap d’any en les comarques valencianes. El 2016 va ser el primer any en que s’incorporà el punt violeta per una proposta dels col·lectius feministes, però no es va invertir suficient en professionalitzar-lo i les activistes que es feren càrrec voluntàriament tingueren dificultats per assolir el treball que suposava respondre a la quantitat d’agressions que es produïren.

Els col·lectius que organitzaven el punt violeta van considerar en el comunicat posterior al festival que “ha anat acomodant-se al tipus de consum d’oci majoritari, baix la lògica del benefici, suposant açò una despolitització de l’espai i unes majors situacions i actituds patriarcals”. En 2017 s’incrementà la partida destinada al punt violeta i les organitzadores cobraren pel seu treball.

Les músiques i col·lectives entrevistades coincideixen en que canvien les dinàmiques d’oci si l’espai es tracta d’un esdeveniment massificat o un autogestionat, però en ambdós es donen agressions masclistes. Segons el col·lectiu Fusa Activa, que té una web per visibilitzar les artistes, els primers tenen base política i “treballen teòricament de forma transversal dins els espais autogestionats i les persones que hi participen, estan estan conscienciades i rebutgen frontalment el masclisme. Així i tot, no impedeix que es puguen donar agressions (no són una excepció) i tampoc atorga a les persones que allà estiguen la capacitat d’afrontar la situació d’una manera psicològicament empàtica i amb responsabilitat política”.

Així i tot, no impedix que es puguen donar agressions i tampoc atorga a les persones la capacitat d'afrontar la situació amb empatia i responsabitat política

El col·lectiu assegura que “és cert que conforme més gran siga un festival, i hi haja més gent, les responsabilitats tendeixen a diluir-se”. Però, hem d’estar atentes “perquè l’imaginari col·lectiu que es té dels agressors ens impedeix identificar-los, tendint a “l’amiguisme” i a oblidar que qualsevol subjecte pot ser agressor en un moment determinat”. 

Des de Fusa Activa troben que falta implicació per part dels festivals, ja que es limiten a deixar treballar els col·lectius de forma voluntària, però no estableixen mesures ni protocols des de l’organització. Pensen que ha de ser una responsabilitat de totes i “és massa carregar tota la responsabilitat damunt les companyes que s’estan oferint a encarar el problema a través d’un punt violeta”. Asseguren que és complicat però “com va dir una companya que s’encarregava dels protocols al festival Hatortxu, muntar un escenari també és difícil però així i tot es fa. És una qüestió de prioritats”.

Des de Fusa Activa troben que falta implicació per part dels festivals, ja que no estableixen mesures ni protocols des de l’organització

Per al col·lectiu, com estan organitzats els festivals influeix en que es cree un espai masculinitzat on es donen les violències: “de forma indirecta a través d’imatges, del llenguatge, de la contractació de certs grups, de fer invisible la problemàtica de les agressions, de fer invisible a les dones als escenaris”. I afegeixen que “qui fa l’agressió és el responsable directe, però també és cert, que l’espai pot incidir de forma indirecta a que això es faça més palpable”, ja que “no podem actuar descontextualitzades i “vivim immerses dins de la cultura de la violació”.

Ainoa Ferrer, ex cantant de Tirant lo Rock, pensa que és necessari professionalitzar els punts violeta sense deixar de comptar amb els col·lectius feministes perquè “si tu tens una violació, com a col·lectiu feminista tens una formació feminista, que això és súper important, però cal també un altre tipus de formació si et ve una xica que ha sigut agredida sexualment”. I qui estiga treballant, “que cobre” i “que siga feminista, no val qualsevol advocada ni qualsevol psicòloga”.

D’altra banda, es fa pal·lesa l’escassa representació femenina als escenaris i la falta de referents. El propi funcionament de la indústria musical basat en l’oferta i la demanda perpetua els rols de gènere ja establerts en la música i, per tant, també les relacions de poder. Com que els grups d’homes tenen més oportunitats i una visibilitat major, són els més coneguts i els més reclamats pel públic. Passa el contrari per a les dones, que dins d’aquest sistema són invisibilitzades.

Les dones encara són una minoria insignificant dels cartells, si és que hi apareixen

Les dones encara són una minoria insignificant dels cartells, si és que hi apareixen. En els últims anys, però, s’han incrementat els col·lectius feministes i han assolit una major visibilitat. Un exemple d’això són Fusa Activa, Revuelta Violeta, Femme Sororitat, Dones en lluita, Punt violeta Feslloch, i Les tres papallones, entre d’altres moltes.

Segons les tarragonines de Roba Estesa, hi ha una falta clara de referents musicals per a les dones. El grup no mixt de folk calentó, un estil que combina les capacitats i les arrels musicals de cadascuna de les components, fa música des de la tradició, la lluita i la crítica de gènere. Neus Pagés (guitarra i veus) assegura que “tenim grupassos en els escenaris de l’oci nocturn, i tots estan formats per homes”. Roba Estesa ha estat un dels primers grups íntegrament femenins en colar-se amb èxit en esta indústria i guanyar un premi Enderrock.

Esta manca de referències perpetua el rol de gènere que marca a les dones la passivitat i l’àmbit privat. Segons Helena Batulà (baix) “com a dones, anem als concerts, als festivals, diem mola això que fan dalt dels escenaris, però no veiem cap dona que ho estigui fent, aleshores no s’identifiquem com a que volem fer-ho”. Clàudia Garcia (violí i veus) veu el mateix: “mentre els teus col·legues de l’insti queden cada tarda per anar a tocar al local, això tu ni et planteges que puga ser la teua activitat extraescolar”.

Ainoa Ferrer, cantant del dissolt grup Tirant lo Rock i ex membre de Fusa Activa, remarca que “l’escenari és un espai públic i les dones estem ixint ara a l’espai públic, aleshores costa, clar que tenim eixa barrera”. Dins les professionals de la música les cantants són les més visibilitzades, ja que “fer coses com tocar la bateria no entren en el rol de gènere de la dolçor, del estar-te queteta, la passivitat,etc”. Les coses es compliquen si sumem “la criança, la maternitat, tot això també influeix mogolló, perquè quan eres jove guai, però quan eres més major hi ha que conciliar”, explica.

Agressions a artistes

Les artistes entrevistades han estat agredides o saben de companyes a les que les han agredit per ser dones. Clàudia conta que en Roba Estesa han patit agressions durant alguns concerts amb comentaris masclistes, gestos o mirades, perquè en ser un públic de grans dimensions es troben “un espai de festa on la gent es desinhibeix més, no et coneix i et pot agredir”.

Hi ha una hipersexualització de les músiques que es transmet des de les seues experiències. Ainoa també conta que ha patit “mirades cossificadores, comentaris com: la penya va a veure’t perquè estàs bona, etc”. Això les condiciona, a ella i a altres companyes, per exemple a escollir a conciència la roba que es posen. “Jo no vull que em mires les mamelles, vull que m’escoltes cantar i poder sentir-me còmoda”, diu la cantant.

Este no es l’únic obstacle a què s’enfronten, quan les dones pugen a un escenari s’exposen també a una mirada “doblement jutjadora per ser dona”, segons Ainoa. Pregunta “quants grups de tios hem vist to espatarraos punkis ahí fent el guarrete i sense tindre ni idea de música, i tot el món aplaudint-los?”. En canvi, si eres dona “has de demostrar el doble per a tindre la meitat de reconeixement”. Quan actuava amb Tirant lo Rock, li ha passat que la prengueren per la parella d’algun dels components del grup, que no la saludaren, que la prengueren per “un florer”.

Quan les dones pugen a un escenari s’exposen també a una mirada “doblement jutjadora per ser dona”, segons Ainoa Ferrer

Andrea Corral és comunicadora i rapera, i està fent una tesi sobre gènere i hip-hop. Pensa que en el seu àmbit ha trobat cap a ella “prou respecte entre els tios de l’escena”. No obstant, coneix casos de discriminació contra companyes a les que han acusat de triomfar per “tirar-se a no sé qui”, i assegura que “cap tio és acusat d’això mateix”.

Pel que fa al rap, Andrea troba que s’està aconseguint un major protagonisme de les dones i certa visibilitat, pensa que això podria deure’s, igual com en el punk, a que tant l’un com l’altre “són dos gèneres musicals que es presten molt a la reivindicació i a la lluita política, el que ocorre és que el rap està de moda, i el trap està de moda, que el feminisme també està de moda, aleshores tot això es retroalimenta”. Considera que les xiques que estan fent rap estan “pegant prou fort” Això també es deu a que “sempre ha sigut una música de classe obrera, només necessites un micro, una targeta, i els plats, i ja ni això amb la digitalització”. Creu que ara tenen més visibilitat, en part gràcies a l’avanç dels mitjans de comunicació i de producció a nivell amateur.

Malgrat els avanços, trobem que els cartells continuen copats per homes. Segons Fusa Activa, els grups masculins encara predominen als escenaris perquè “totes les lluites porten el seu temps” i “renunciar a uns privilegis que estàs gaudint durant tota la vida és una tasca molt complicada”. D’una altra banda, pensen que tampoc s’acabaria amb el masclisme només perquè tocaren dones als festivals, sinó que “és un procés de concienciació social i treball personal i col·lectiu de cada una de nosaltres i això duu temps”. Igualment, remarquen els darrers avanços, ja que “les coses han anat canviant en estos últims dos anys a partir del treball col·lectiu i personal, estem sumant forces”.

Segons Fusa Activa, acabar amb el masclisme als festivals “és un procés de concienciació social i treball personal i col·lectiu de cada una de nosaltres i això duu temps”

Les pràctiques feministes impliquen organitzar els esdeveniments culturals des d’altres premisses. Per a Andrea el canvi d’un sistema patriarcal “molt viciat” ha de vindre per una organització “més circular i menys jeràrquica, que es nota en el resultat, en que saps que tot ha eixit de tu i que no hi ha mecenes al darrere”. També considera “ pràcticament impossible” fer un macrofestival autogestionat.

Ella va participar en l’organització del Lady Fest, un festival concebut des dels feminismes. Tot era assembleari i circular, conta que les responsabilitats s’assolien segons les forces de cadascuna i s’organitzaven en subcomissions de música, tallers, comunicació, etc. La dificultat i també la riquesa de fer-ho d’esta manera residia, segons Andrea, en la diversitat i el debat constant en que s’involucraven les organitzadores.

Des de Fusa Activa treballen en jams no-mixtes, en les que no s’exigeix cap nivell musical, i també tenen les bases de dades d’artistes, que els donen visibilitat, on poden trobar-se per treballar juntes. Asseguren que volen “un oci on totes les dones (lesbianes, trans, negres…) tinguem referents amb els que poder sentir-nos reflectides tant dalt com baix de l’escenari. On no hi haja cap tipus de discriminació ni de invisibilització. És a dir, amb perspectiva interseccional”.

Per a Panxo, cantant de Zoo Posse,“és complicat promoure un oci diferent al dominant si el que vols és guanyar diners”

No és fàcil incloure aspectes feministes en espais d’oci massius perquè xoca amb l’organització jeràrquica que els caracteritza. Per a Panxo, cantant de Zoo Posse,“és complicat promoure un oci diferent al dominant si el que vols és guanyar diners”. No obstant, creu que “s’estan duent a terme propostes interessants relatives a temes com les agresssions i actituds masclistes, la sostenibilitat i el civisme, el respecte pels drets laborals de les persones que treballem allà, o uns preus no abusius”. 

Si és el moment de les músiques no és perquè ens donen espais sinó perquè ens estem unint en la mateixa lluita

De moment, Fusa Activa pensa que estan “creant consciència i fent xicotetes passes, però per a que arribe una paritat o uns quants referents potents que poguem vore a diferents espais encara ha de passar temps”. Al que afegixen que “si és el moment de les músiques no és perquè ens donen espais sinó perquè ens estem unint en la mateixa lluita i la mateixa direcció i com ja se sap, la unió fa la força i sols així podem continuar avançant”.