Opinión
Escola pública S.L.

Vinc amb la sang al vint. Pot ser que siga de tindre-la «massa» roja. Pel que siga. Anem al lio. Em presente. El meu nom és igual. Treballe, quan em deixen, de professora interina en la Conselleria d’Educació de nostra Generalitat Valenciana. Professora de Geografia i Història, que per al cas és important. Només per això, el laboratori de Lexatin ja m’havia de patrocinar unes vacances de mes i mig tots els estius a la regió de moda. Vinc a obrir un simpàtic melonet ara que se suposa que acaba la temporada del meló d’Alger. En els últims anys (portem ja anys amb la cançoneta), no es para de repetir que el jovent ha acollit les formes i valors feixistes com a forma i valors en la vida. Sent açò cert, pense que no es fa justícia a tot el jovent.

Primer: perquè els filofeixistes no són els més, sinó els que fan més soroll i als que se’ls dóna més visibilitat, protagonisme, atenció en definitiva. Veig com a les aules també hi ha jovent que és dissidència des de diversos fronts. Per què no es fan programes especials o es porta a tertúlies l’enaltiment de persones joves que decideixen viure la sexualitat, el gènere, l’estètica o el que siga fora de la norma? Per què l’atenció sempre recau en José Luis Junior (nom fictici), que són menys quantitativament que els altres perfils de la classe: la local que ajuda la nouvinguda a orientar-se pel centre, les persones que ballen en el descans de les classes sense vergonya ni por a la inquisició de José Luis Junior, el xic que fa comentaris i preguntes súper potents en classe per motivar la reflexió del grup, la xica que s’estranya i et diu que no s’ha parlat de cap personatge femení a la classe...?

Sóc conscient que hi ha una problemàtica brutal a les aules. Però, al mateix temps que José Luis Junior s’alça de la cadira per a tocar-se la genitàlia en mig de classe (açò m’ha passat), tens a altres persones en la mateixa classe que es queixen que la classe no tira avant per ell

No seré jo la representant de Tinky Winky en la Terra. De ser algun personatge de ficció, en tot cas, seria el Grinch. Esta gent també em podria patrocinar. Les vacances de fi d’any, per exemple. El cas és que sóc conscient que hi ha molta merda, de fet, la merda reglota. Sóc conscient que hi ha una problemàtica brutal a les aules. Però, al mateix temps que José Luis Junior s’alça de la cadira per a tocar-se la genitàlia en mig de classe (açò m’ha passat), tens a altres persones en la mateixa classe que es queixen que la classe no tira avant per ell, que quan te troben pel pati te comenten que han vist una pel·li que els recomanares o que et diuen que la classe d’Història ara no és tan avorrida.

La meua pregunta és simple: per què (i m’incloc) centrem la nostra tensió arterial en el fet que José Luis Junior tinga una actitud espantosa en compte de premiar amb atenció i estima les actituds prosocials? Per què no fan això els mitjans de comunicació, incloses xarxes socials? Per què no ho fem el professorat en les aules? Per què no ho portem a la conversa de col·legues? Potser si potenciàrem i donàrem altaveu als exemples de prosociabilitat (acaba d’ixir-me esta paraula i ara la pense dir en cada conversa perquè em fa sentir al nivell intel·lectual de la Montseny), el jovent tindria uns referents meravellosos als que seguir. La poca fe en la humanitat que em queda estic abocant-la en estes línies.

Quan parle d’implicació, parle de ser conscient primer i d’actuar en conseqüència després respecte del fet que en l’escola pública treballem junt a éssers humans i no amb recursos humans

Segon: el professorat. Ara és quan entra la publi del Lexatin. El que escriuré prové de la meua experiència, que pot agradar o no, amb la que es pot estar d’acord o no, però falsa no és perquè són les meues vivències en l’inhòspit ecosistema que és una sala de professorat. Per què dic açò? Perquè estic experimentant una realitat molt trista i decebedora a les aules que explica en bona mesura perquè José Luis Junior canta l’himne feixista a classe. I és que veig que un alt percentatge de professorat de l’escola pública, insistisc, de l’escola pública, es fica de perfil, manifesta obertament no voler implicar-se en allò que ocorre a l’aula. Frases il·lustres per a exemplificar açò? En tinc un fum: «Jo no vull que m’etiqueten», «Ací no fem política», «No paga la pena», «Jo vinc a fer classe i me’n vaig a casa». I la meua favorita: «L’institut és com una empresa, no has de donar motius a les famílies per a que es queixen.»

Aclariment. Quan parle d’implicació, parle de ser conscient primer i d’actuar en conseqüència després respecte del fet que en l’escola pública treballem junt a éssers humans i no amb recursos humans. Em sent aterrida quan companyes em diuen que no hi ha res a fer perquè tinc pànic a aplegar a eixe punt en què em limite a ficar dos mapes i tres diapositives en classe per a després ficar un número a una persona en funció de com de bé o malament ha repetit acríticament el que jo he dit a classe, un número a més que influenciarà segurament de forma negativa la seua autoestima. Açò està passant a les aules de l’escola pública. Passen altres coses tremendament potents, també és cert. Hi ha companyes que desprenen energia sense apenes haver compartit tres paraules, que tenen un saber fer i unes idees admirables. Però estan en perill d’extinció. El professorat autòmat està guanyant la partida.

Que vaja per davant que la meua pràctica docent dista molt de ser la millor. Qualsevol crítica negativa que se’m diga no serà major a la que jo mateixa em dic. Em queda tant per aprendre que quan visualitze una companya de la que aprendre, vorege la denúncia per assetjament. Vosaltres sabeu qui sou, gràcies per acompanyar-me en l’esmorzar i no en la sala penal. Sou el motiu pel qual continue volent ser professora.

On vull aplegar és a que cap la possibilitat que un dels motius, entre molts, pels quals en les aules transiten impunes José Luis Junior i els seus bros és per la permissivitat a la seua conducta per part del professorat, per la indiferència en les reunions quan es plantegen activitats al departament que pretenen fomentar valors humanistes, perquè un cap de departament et diu que et limites a fer classe i que això de fer reflexionar ho faces si et sobra temps, pels entrebancs que es posen des de directives a la projecció d’una pel·lícula que narra la pròpia Història. Tot açò passa. Passa perquè entre part del professorat ha calat l’efectivíssima arma feixista d’obrir falsos debats i trencar consensos de manera que els Drets Humans ja no són imperi sinó un possible problema perquè diuen «ens poden acusar d’adoctrinament». I açò no deuria passar perquè l’escola pública ha de ser un dels grans bastions de resistència al feixisme. Però malauradament no ho està sent de forma taxativa.

Potser un dels motius pels quals José Luis Junior no deixa de fer la salutació romana en classe és perquè no fem perquè la baixe, perquè no ens estem implicant ni en forma ni en intensitat correctes per fer-li vore de manera contundent què significa això

Potser un dels motius pels quals José Luis Junior no deixa de fer la salutació romana en classe és perquè no fem perquè la baixe, perquè no ens estem implicant ni en forma ni en intensitat correctes per fer-li vore de manera contundent què significa això, perquè no enfronta cap conseqüència, perquè no ens impliquem en un aprenentatge humà i humanista.

No tinc solucions, no tinc capacitats cognitives destacades per a proposar-ne. Però sí tinc experiència per a parlar sobre els possibles problemes pels quals crec que hem perdut la partida. Potser l’hem perduda tant que no encerte més que a vore tots els límits que es fiquen a l’Educació, amb majúscula. Potser l’hem perduda tant que l’escola pública és ara una societat limitada.