València
Jordi García Miravet: “Els moviments socials hem de deixar allò simbòlic i atendre allò material”

Aquesta entrevista ocorre entre cerveses al Centre Social Bar Terra, un dels símbols dels moviments socials i la resistència veïnal de Benimaclet. El protagonista és Jordi García Miravet, un activista, o militant, a més d’amant de la gastronomia política i llibreter. A València se’l coneix, sobretot, per ser una de les cares visibles de La Repartidora, una llibreria que acull bona part de l’activitat política del barri en què es troba, Benimaclet. Allà anava a ser l’entrevista, però l’espai es trobava ple per dues assemblees que tenien lloc durant tota aquella vesprada.

Ambdós espais són, precisament, la materialització del que Garcia Miravet explica al seu llibre Un poder propi. Construïm un nosaltres autònom, divers i confederat (Caliu, 2024), on desgrana les claus perquè els moviments socials tornen a tindre un projecte polític sòlid que es presente, veritablement, com a una alternativa al sistema hegemònic. Al centre d’aquest procés de construcció estan les institucions populars, espais com ara el Terra o La Repartidora, capaços de generar comunitat des d’una perspectiva crítica i que apel·le a tota la diversitat del subjecte revolucionari de hui en dia.

Per què arriba ara aquest llibre?
És l’angoixa del moment. La crisi climàtica, agreujada amb les conseqüències de la dana, m’angoixa molt, però també veníem de la pandèmia, de la crisi econòmica que porta amb nosaltres des de 2008 i que pareix que no se n’anirà… El que em preocupa més és no saber donar-li una resposta en termes polítics. Crec que els moviments socials estem un poc verds per a estar a l’altura de les circumstàncies que vivim, perquè hem perdut la capacitat de tindre un projecte propi i disputar el relat.

Ens hem quedat atrapades com a la muleta de l’esquerra parlamentària, especialment, a partir dels governs del canvi de 2015. Estem molt en la demanda de drets, que s’han de demanar, però ens hem quedat en la lògica governista del “més paga la pena el mal menor” i crec que ens falta capacitat de generar una alternativa per nosaltres mateixes. El llibre tracta de respondre com ens organitzem i com construïm xarxa sense renunciar a l’autonomia política.

El concepte de “gueto” és fonamental. Al llibre apareix com a un impediment per a l’èxit de les institucions populars

Per construir aquesta alternativa, hem de mostrar-la a la resta de la societat.
El concepte de “gueto” és fonamental. Al llibre apareix com a un impediment per a l’èxit de les institucions populars. No hem d’agafar la ideologia com a un credo que ve donat, perquè fa que perdem la capacitat d’imaginació per a transformar el context en què estem. Hem d’acceptar la tradició militant, sí, però deixar de banda la sobreideologització i anar a buscar el subjecte de la nostra lluita. Igual hem de fixar-nos més en allò material i ajuntar-nos amb qui podem treballar.

Crec que en aquest sentit la cultura popular és molt important, un exemple és la Jove Muixeranga de València, que genera al seu voltant unes comunitats molt diverses que integren molta gent. De vegades, partim d’esquemes molt ideologitzats, t’ajuntes sempre amb la gent que pensa com tu i penses que estàs fent la revolució, quan en realitat anem tots tallats pel mateix patró. Això té uns límits, no té recorregut. De vegades, és millor baixar al fang i fer coses que, de primeres, poden paréixer més reformistes, segons la perspectiva revolucionària, però que acaben sent profitoses. Discutint amb els qui no pensen com tu pots arribar a punts d’enteniment i és ací on pense que està la potència.

En el context actual, o la construcció del subjecte revolucionari es produeix des de la diversitat o no es duu a terme. O construeixes el subjecte tenint en compte la perspectiva feminista, el col·lectiu LGTBI, l’ecologisme o l’antiracisme; o no vas enlloc

Dius que no hi ha una recepta màgica, que l’alternativa s’ha de construir a poc a poc i de manera conjunta
Hi ha corrents revolucionaris que agafen el subjecte i l’uniformitzen, com si això fora sinònim d’unitat. Jo diferenciaria “unitat” i “uniformitat”, no són dues coses indissociables. En el context actual, o la construcció del subjecte revolucionari es produeix des de la diversitat o no es duu a terme. O construeixes el subjecte tenint en compte la perspectiva feminista, el col·lectiu LGTBI, l’ecologisme o l’antiracisme; o no vas enlloc. Evidentment, la classe ha de ser un element central, però no pots pretendre no atendre aquesta diversitat, com tampoc no pots pretendre que parlar de la classe en termes purament simbòlics funcione, s’ha d’apostar per la via material.

Aquesta alternativa que els moviments socials aspiren a construir, després s’ha de mostrar a la societat i que aquesta assumisca el relat. Per això, s’ha de conquerir un espai que la lògica hegemònica té bastant controlat. És això possible?
La derrota més gran és que no tenim capacitat de generar coses noves i ens hem quedat en allò simbòlic, a la batalla cultural, a les xarxes… Allí ens han guanyat, ens han portat a un carreró i som un cadàver en alguns espais, no cal més que entrar a Twitter. Al final allò simbòlic no funciona amb la gent que no té res. Aterrar les nostres idees en allò material per construir una alternativa real que apel·le tant a qui no té res com a qui està disposat a fer esforços per a lluitar. Perquè hem de parlar d’això també, de com “la classe militant” té un component de classe mitjana bestial i això comporta uns límits molt grans. Hem de pensar si estem disposades a reduir els nostres privilegis per socialitzar recursos comuns. A què estem disposades a renunciar? Quina capacitat tenim des dels moviments socials per a dir enguany no me’n vaig de viatge per posar recursos en aquest projecte?

Quin és l’objectiu de Caliu, el segell editorial de La Repartidora amb què heu editat aquest llibre? A mi em feia la sensació, mentre llegia el llibre, que és una forma de generar teoria i coneixement des dels mateixos moviments socials.
Caliu naix com a un espai perquè els moviments socials generen, precisament, els seus propis espais. La idea és que siga un espai de debat, de construcció col·lectiva. Ara estem apostant per autors i autores locals. Al final, mirem sempre molt a Madrid o a Barcelona, però nosaltres necessitem fer el nostre propi relat, el nostre discurs. No és tant que vulguem fugir de l’acadèmia, però sí que volem tractar de donar-li forma a allò acadèmic perquè puga ser útil per als moviments polítics. És també un exercici de traducció política, no volem escriure per als quatre de sempre, volem tractar d’arribar un poc més enllà. I també que siguen els moviments polítics els qui escriguen.

Tenim molt clar que el contingut i la manera de fer van de bracet, la millor manera de predicar és amb l’exemple. Nosaltres fem sindicalisme al món del llibre, que és un món dominat per quatre grans segells que copen el mercat

En aquest sentit, Caliu, La Repartidora i el llibre són institucions populars com aquelles que es tracten al llibre, no?
Tenim molt clar que el contingut i la manera de fer van de bracet, la millor manera de predicar és amb l’exemple. Nosaltres fem sindicalisme al món del llibre, que és un món dominat per quatre grans segells que copen el mercat. Per a nosaltres, el llibre és un dispositiu, és un altaveu al món per als moviments socials, una excusa per a generar comunitat.

Ara mateix, La Repartidora està plena perquè està acollint dues assemblees de moviments veïnals. Hem pogut vindre, en dos minuts, a un centre social com és el Terra. Estem a un bon moment per als moviments i institucions populars a València?
Estem responent. La dana és un bon exemple. Cada dia eixiren entre 250 i 300 racions als pobles afectats. Això és una institució popular. No perquè hi hagen molts adhesius i cartells a les parets, sinó perquè, quan toca, respon. I, això, el Terra porta fent-ho vora 25 anys. Nosaltres tenim l’espai de La Repartidora des de fa tres i passen vora 300 persones a la setmana. Benimaclet és una excepció, clar, però hem de ser conscients de la importància que té i fer una aposta per la seua multiplicació.

I com ho multipliquem?
Al final del llibre parle també de socialitzar l’economia i de la idea del “keynesianisme des de baix”. Si el “keynesianisme” és aquesta idea d’invertir tots un poc per a repartir el pastís, hem de pensar en la importància de les estructures populars i la nostra capacitat per a aportar, de diverses formes, per al seu desenvolupament. A l’hora de la veritat, hem vist un estat dèbil, que en la catàstrofe no ha estat a l’altura i ha arribat tard. El que veig és que ens queda molt per recórrer, que hem de continuar creixent i fixar-nos en exemples com ara els comités de reconstrucció de Parke Alkosa. La dana ha sigut un exemple del món que està per vindre: l’Estat anirà perdent força i cada vegada integrarà menys gent. I això hem de recollir-ho els moviments socials per proposar alternatives.

Parles d’anar guanyant terreny a l’Estat i cobrint les seues funcions. Sempre tinc dubtes de si tenim temps, perquè amenaces com ara la crisi climàtica no esperen a ningú.
És una de les principals contradiccions que tenim. Pense que les institucions populars no han de renunciar a fer pressió a l’Estat. Per a aconseguir aquesta transició ecològica real, necessitem unes institucions fortes, i això no passa per guanyar unes eleccions. El poder no és sols això, són moltes coses. S’ha vist quan Syriza ha estat al poder a Grècia o quan Podemos ha arribat a les institucions, però crec que no hem de començar la casa per la teulada, crec que, tot i que climàticament hi haja coses que seran irremeiables en poc de temps, sense aquesta pressió popular i un subjecte de classe que puga pressionar, no avançarem. Fa falta un contrapoder, una contrahegemonia, unes altres maneres de fer. Més que res perquè portem 10 anys i la via electoral s’ha vist esgotada. Els resultats de les eleccions donen molt poc marge per al canvi; com a molt, permeten salvar els mobles. Açò també és un reflex del que està passant. La societat ara mateix, al carrer, ens dona l’esquena en molts aspectes. I, tornant al principi, crec que, en gran part, és per quedar-nos en allò simbòlic. La solució passa per disputar allò material i, també, per ser valentes, estar disposades a posar el cos, els recursos, l’economia... No podem pretendre botar-nos el pas de generar un moviment social fort.