Vox
Vox, mitjans i antifeixistes

A l’escenari, una pantalla projecta imatges d’activistes feministes, de migrants travessant la frontera, de membres d’ETA encaputxats, de seguidors de l’Estat Islàmic, de banderes comunistes i republicanes. A continuació, fos a blanc i unes lletres enormes amb els colors de la bandera d’Espanya: les sigles de Vox apareixen com la solució als problemes que pateix el país. El líder del partit, Santiago Abascal, puja a la tarima i l’auditori de Vistalegre s’enfonsa.

L’endemà, estes imatges es repeteixen sense descans en tots els informatius. Els 10.000 assistents al míting converteixen al partit en la notícia del dia i les televisions es barallen per entrevistar al seu líder. Abascal aprofita l’ocasió per a llançar proclames feixistes sense que ningú qüestione el seu missatge. Mentrestant en les xarxes el panorama no és molt diferent. La propaganda de Vox és sotmesa a una crítica molt més profunda, però l’elevada assistència al míting és interpretada de forma unànime com un apogeu sense precedents de l’extrema dreta. Vox, un partit que fins llavors havia sigut enormement marginal, es converteix de sobte en el protagonista del debat polític.

Dos dies més tard, la manifestació del 9 d’octubre transforma els carrers de València en l’escenari d’una marxa antifeixista històrica amb més de 15.000 assistents. No obstant això, la manifestació amb prou faenes té repercussió en els mitjans. Les imatges de la marxa no obrin els informatius i cap dels assistents és convidat als programes de debat polític. En les xarxes aconsegueix més presència, però molt inferior a la del míting de Vox i amb una anàlisi molt diferent. Ningú no hi parla d’un apogeu històric de l’antifeixisme ni considera que el moviment estiga experimentant un creixement important. No n’hi ha debats sobre les possibles repercussions electorals, ni sobre el pes que pot tenir el moviment en les decisions polítiques dels pròxims mesos. Tant els assistents al míting de Vox com els manifestants antifeixistes han acudit a una convocatòria puntual, però els primers són vistos com els protagonistes d’una força política emergent i els segons són ignorats i menyspreats.

L’ascens de la ultradreta a tota Europa és inqüestionable i s’explica per diferents factors, però potser caldria preguntar-se si un d’ells no té a veure amb l’atenció que reben des dels mitjans de comunicació i la forma en què es tracta aqueixa informació, que els proporciona una presència i un pes social molt major del qual en realitat tenen, per molt que aquest haja crescut en els últims anys. El tractament acrític i descontextualitzat valida la seua presència i la normalitza dins de l’escenari polític, convertint-la en una opció més. Mentrestant els moviments i els partits antifeixistes difícilment reben atenció, ni tan sols quan aconsegueixen fites històriques com la manifestació a València o la pujada dels Verds en les últimes eleccions de Baviera.

Açò no significa que calga banalitzar la informació sobre la ultradreta o deixar d’informar sobre ella, però sí que aquesta informació no pot convertir-se en un altaveu de les seues proclames. El tractament de les notícies ha de ser posat en context i partir d’un enfocament crític que expose les característiques antidemocràtiques del seu pensament. No són una opció electoral o ideològica més, i no han de ser presentats com a tals. D’altra banda, seria desitjable que es fera valdre als qui fan front a aquest moviment i estan actuant com a fre, ja que l’ascens de la ultradreta solament es frenarà amb un moviment antifeixista prou sòlid, ampli i divers.