9 d'octubre
9 d'Octubre, entre el “café per a tots” i l'“això ho pague jo”

La distància social és un dels eufemismes adoptats pel nou llenguatge en boca dels prescriptors, des dels representants polítics fins al darrer instagramer arribat a la plèiade d’influencers, un concepte que a poc a poc va perdent la seua càrrega originària, encunyada en l’àmbit de la Psicologia Ambiental, manllevat de la conceptualització que de la territorialitat i els comportaments en comunitat van fer les diferents escoles de la Sociologia i l’Antropologia. Corre des de fa mesos un acudit segons el qual bona part dels noruecs estaven desesperats perquè acabara l’obligatorietat del distanciament social de dos metres entre persones i poder tornar al seu habitual… de cinc metres.

Aquesta distància social serà la protagonista de les celebracions de la Diada dels valencians d’enguany, 2020, un any que quedarà marcat en la Història a virus i mucosa per culpa del Sars-Cov-2, que s’afegirà a la distància que el marcava anys passat, la distància institucional, un efecte ben enquistat en la ciutadania, malgrat els intents d’una part important de la classe política autòctona.

La ciutadania valenciana sempre s’ha vist situada entre el 'café per a tots' i 'això ho pague jo', entre un ‘9 d’Octubre Dia dels valencians’ i el dèficit en la balança fiscal valenciana amb l’Estat central, de vegades centralitzador

Tirant d’expressions populars, la ciutadania valenciana sempre s’ha vist situada entre el café per a tots i l'això ho pague jo, entre un ‘9 d’Octubre Dia dels valencians’, igual que deuen tenir un dia de celebració Beszel o Ul Qoma, les Ciutats Estat de les distopies de China Miéville, i el dèficit en la balança fiscal valenciana amb l’Estat central (de vegades centralitzador, perquè amb això dels diners sí que sembla que València és una valència dins Espanya i Espanya és alguna València a València, i el bucle i Ayuso, etc.), amagat massa sovint per un gran monument que es crema (Falla, Foguera, circuit de F1, estudis de cinema...).

En aquests moments es troba en plena pujada tot un moviment de revisionisme històric que qüestiona alguns relats que s’havien donat ja per validats, validats amb fonts fiables i contrastables, que és el mètode científic aplicat a les ciències humanes, validat des de la historiografia oficial i això que s’anomena l’Acadèmia. Compte, des de la historiografia, no des de la ‘història oficial’, que ja se sap que l’escriuen els vencedors, aquells a qui apel·len permanentment els pseudorevisionistes.

Com que tot és susceptible d’esdevenir tendència, València també té els seus reescriptors de la Història, gent que oblitera de manera perversa tres quarts del Cantar del Mío Cid per tal de fer del personatge un primer per davant de Jaume The First, o la ignorància absoluta respecte de la ciutat de l’antiga Corona d’Aragó, Comtat de Catalunya, Corts Generals del Regne de València... que té més quadribarrades públiques: Oriola. Poca cosa comparada amb la reconstrucció de la història recent.

No fotem amb la innovació i dediquem-nos a anar repetint de tant en tant el que ens ha fet guanyar duros, encara que els duros després se'n vagen pel camí de Castilla

De vegades fa la sensació que la societat valenciana aposta permanentment per la teoria de l’etern retorn i d’aquí el seu estoïcisme menfotista. Nietzsche, al Gai Saber i a Així parlà Zaratustra, desenvolupà aquesta concepció filosòfica circular i finita del temps, en la qual hi ha un nombre determinat d’accions possibles a realitzar que, una vegada gastades, s’han de tornar a fer servir. És a dir, no hi ha un nombre infinit de paelles possibles al món, ni de desenvolupaments possibles del territori, ni de maneres de pelar una taronja, així que no fotem amb la innovació i dediquem-nos a anar repetint de tant en tant el que ens ha fet guanyar duros. Encara que els duros després se'n vagen pel camí de Castilla. Una altra vegada café per a tots o això ho pague jo.

Del mite a la Història, fer de la Història mite i de tornada a la casella d’eixida o, directament, marcar-se un reductio ad nietzscherum. La poca permeabilitat social de les celebracions nouoctobrines ha fet que durant molt de temps —enguany, covid pel mig, no ho serà— al sud d’Alacant el dia fóra assenyalat com el dia d’IKEA, el gran èxode cap a la veïna Múrcia, llar del monstre dels mobles suec, dels espaguetis amb tarongetes, de les galetes de gingebre, de les pastes de canyella.

La poca permeabilitat social de les celebracions nouoctobrines ha fet que durant molt de temps —enguany, covid pel mig, no ho serà— al sud d’Alacant el dia fóra assenyalat com el dia d’IKEA, el gran èxode cap a la veïna Múrcia

Ja des del gener, molts alacantins anaven marcant en l’agenda d’aquest dia els productes desitjats, més tard, als calendaris, anaven obrint esdeveniments i emplenant l’espai de descripció amb exòtics noms com Nissafors, Malm, Ekoln o Havsta, junt amb esotèrics càlculs matemàtics que havien de definir la necessitat de demanar o no la furgoneta als cunyats. Mai Múrcia i Alacant havien estat tan a prop un 9 d’octubre des que Jaume I va penjar el seu penó a la ciutat el 1266. Sense saber-ho (i, en molts casos, sense voler-ho), fent la seua litúrgia consumista a la recerca d’una vaixella, un Fjällbräcka 4 estacions i unes cortines de bany, molts alacantins estaven celebrant la seua valenciania més pregonament que en un acte institucional.

Però no tothom pot anar a IKEA Múrcia per celebrar la seua valenciania, ni anar de compres per celebrar que està viu i és valencià, o valencià i viu. Toca repensar quina mena de celebració col·lectiva toca fer que siga tan inclusiva com siga possible. Si escudellem prou, com a mínim comú denominador ens queda l’escepticisme estoic, el menfotisme nietzscheà.