9 d'octubre
Quan ens volien furtar la paella

La transició al País València no va ser un temps de pau i concòrdia, com un cert relat mediàtic s’afanya a (re)crear sovint. A les primeres eleccions democràtiques, els resultats de l’esquerra van alarmar les elits locals de l’aleshores governamental UCD, que va optar per una estratègia de la tensió que creà un conflicte sobre els símbols de la identitat valenciana. Esta estratègia es va traduir en nombrosos atacs i aldarulls protagonitzats pels anomenats blavers, que s’oposaven violentament a les suposades intencions pancatalanistes de l’esquerra valenciana.

“Si eren capaços d’atacar l’alcalde i el president de la Diputació en plena processó cívica i davant de la policia, què no serien capaços de fer contra la gent “normal”?”, resumix Rosa Solbes, periodista de mitjans de l’època com Valencia Semanal o Dos i Dos, entre altres publicacions, per relatar el clima de tensió amb què es vivien la política i el periodisme. “A banda dels morts, la vida ciutadana es desenvolupava en un ambient de tensió que mai no sabies per on anava a eixir. Quan anàvem a cobrir les manifestacions blaveres com a periodistes, algunes vegades, inclús, havíem de camuflar-nos. Hi ha alguns col·legues que van estar perseguits per un grup de blavers amb estaques perquè els havien reconegut”.

Solbes ho il·lustra amb una anècdota pròpia de l’època: “Cobries un acte oficial de la Generalitat al Palau i hi havia fora una manifestació de blavers amb la policia absolutament passiva, i els pegava per entrar a palau, tu et feies fort ahí com si estigueres en l’edat mitjana, hi havia un perill real. La cosa era seriosa”.

Llum Quiñonero, diputada de Podem a Les Corts, estava amb l‘alacantí Miquel Grau quan fou assassinat per un militant de Fuerza Nueva. Miquel Grau penjava cartells durant la manifestació del 9 d’octubre del 77 quan Miguel Panadero li llançà un taulell al cap. Tot i que l’assassí fou condemnat (de fet, va ser l’únic condemnat per la violència ultradretana i blavera al País Valencià), va ser indultat després pel govern d’UCD. La impunitat va arribar al punt que moltes de les agressions o de les bombes posades a cases particulars mai van ser investigades ni judicialitzades per la policia.

La impunitat va arribar al punt que moltes de les agressions o de les bombes posades a cases particulars mai van ser investigades ni judicialitzades per la policia

Violeta Tena, periodista d’El Temps, no té cap dubte que “el blaverisme va actuar sempre en connivència amb els poders fàctics de l’Estat. Si la policia i la justícia no hi van actuar en contra va ser perquè hi havia una ordre directa de ‘deixar fer’ als responsables d’aquelles agressions contra particulars, llibreries o en actes públics. Aquella inacció, alhora, enviava un missatge molt clar a la societat que traslladava la responsabilitat d’allò ocorregut per part de l’agressor cap a la víctima”. Quiñonero recorda que “a més, l’amenaça no era només l’extrema dreta, era el soroll de sabres, saber que a l’exèrcit això tampoc no li estava agradant gens”.

Quiñonero apunta com a clau que “la batalla dels símbols es lliurà en la capital i la comarca de L’Horta, però tingué conseqüències en la resta del país”. La parlamentària remarca que, tot i que el blaverisme no existia més que de forma testimonial en la seua ciutat, Alacant, la violència ultra influïa en la vida diària: “Viure amb una amenaça contínua va marcar els límits del debat polític. Les organitzacions d’extrema dreta, la policia, les bombes contra els diaris… podem dir, com a molt, que es tractava d’una democràcia vigilada”. Per a Quiñonero “Aquells episodis violents foren una forma més d’acció, una situació d’assetjament permanent de l’extrema dreta en general, antivalencianista, no diria valencianista”.

Els blavers es deien a si mateixos valencianistes, i la seua tesi política passava per afirmar que el valencià era una llengua diferent del català, que la denominació territorial apropiada era Regne de València, davant de País Valencià, i que la senyera pròpia era la coronada amb la franja blava, contra la quatribarrada que defensava l’esquerra. Rosa Solbes recorda que a la primera meitat dels 70 “el blaverisme no existia, ni existia ni se l’esperava”.

L’auge del blaverisme tenia dos aliats poderosos: Manuel Broseta, aleshores l’home d’UCD a València i anys després assassinat per ETA; i la capçalera valenciana del periòdic Las Provincias

L’auge del blaverisme tenia dos aliats poderosos: Manuel Broseta, aleshores l’home d’UCD a València i anys després assassinat per ETA; i la capçalera valenciana del periòdic Las Provincias. L’any 77, precisament en este diari, Manuel Broseta, assessor d’Albinyana en el primer Consell preautonòmic, publicà l’article “La paella dels països catalans”, el qual va suposar l’inici simbòlic del gir del periòdic cap a les tesis blaveristes i l’origen de la dita blavera tan coneguda de “ens volen furtar la paella”. Per a Violeta Tena, periodista d’El Temps, “este blaverisme convertix el “perill catalanista” en el seu principal leitmotiv”. 

En les pàgines del diari va començar a utilitzar-se “catalanista” com a mot despectiu i, inclús, com a insult. Una cosa que no s’acaba d’entendre fora del País Valencià. Solbes recorda que “quan et deien catalanista era perquè defensaves la unitat de la llengua, per a no ser catalanista havies de defensar el castellà com a llengua vehicular en este país que és valencià. Era difícil d’explicar i ara, des de la distància, és encara més difícil d’explicar. Era una cosa de bojos”. Per a Solbes, no hi havia cap imperialisme català, com assenyalaven els blavers: “Les autoritats, els poders catalans, passaven bastant del País Valencià. Exageraven moltíssim”. 

“Durant els 70, especialment la primera meitat, Las Provincias, que responia als interessos de la burgesia valenciana, va jugar la carta del progressisme però es va demostrar que era cojuntural”, explica Solbes. En estos anys, Las Provincias destacava per encapçalar les primeres campanyes ciutadanes en defensa de l’espai natural de la Devesa del Saler (on estava projectada una gran urbanització que hauria significat la destrucció de l’ecosistema) i a favor de la conversió de l’antic llit del riu Túria en zona verda.

Tots els dits apunten que fou Maria Consuelo Reyna, subdirectora i familiar del propietari històric del rotatiu, la persona més influent en aquell viratge cap al blaverisme. L’any 2011, Anna Mateu i Martí Domínguez van elaborar un article d’investigació universitari analitzant el contingut i l’estil de les columnes de Reyna.

En el seu estudi La retòrica en el periodisme de María Consuelo Reyna: l’anticatalanisme en la premsa valenciana fan un repàs de la trajectòria de la que qualifiquen com la periodista amb més influència dels 70 i els 80 a València. “Acumulà un paper absolutament decisiu, no sols en la formació d’un discurs anticatalanista agressiu des d’esta tribuna privilegiada, sinó també en l’expansió d’un moviment social de dimensions significatives amb el qual condicionar la política valenciana i dotar-se així d’un poder important”, diuen a la citada investigació.

Tena coincidix amb esta visió: “Reyna, amb el seu diari, fou l’agitadora principal del blaverisme. La història del País Valencià, de fet, no s’entén sense tindre en compte la influència que este mitjà va tindre en el discurs polític”. Per a la periodista del setmanari “a través de Las Provincias va perseguir i sancionar tots els intents de redreçament nacional del País Valencià; va alimentar i legitimar els sector més ultradretans i violents de l’espanyolisme i l’anticatalanisme; i va alimentar un folklorisme buit”.

La extrema derecha valenciana que nunca se fue

Miquel Ramos

19

Extrema derecha

La extrema derecha valenciana que nunca se fue

Miquel Ramos

19

Aunque llevaba unos años sin dar prácticamente señales de vida, el anticatalanismo ha vuelto a sacar a las calles a los grupos ultras más agresivos.

“Cada dia els catalans ens volien furtar alguna cosa: la paella, la franja blava de la senyera... cada dia era un senyal d’identitat diferent el que s’atacava”, rememora Solbes. En la investigació de Mateu i Dominguez coincidixen: “En les seues columnes, es presentà com a defensora davant altres elements interns i externs que pretenien imposar tradicions foranes. I, en este sentit, era comuna la referència al català com un poble que pretenia aprofitar-se del valencià, furtant-li les senyes d’identitat pròpies per assimilar-lo a un projecte de Països Catalans”, afirma l’estudi esmentat.

Els investigadors Mateu i Dominguez assenyalen que el seu discurs “es caracteritzà per utilitzar un llenguatge senzill i directe, sovint una mica descurat i sense complicacions lèxiques, en un intent d’apel·lar directament al lector amb missatges contundents i, sobretot, emotius. Per això el seu registre era ben sovint col·loquial, en ocasions fins i tot vulgar”. Però per als investigadors, “el que caracteritza els articles de la periodista és el fet de contenir nombrosos tipus de fal·làcies, moltes de les quals apel·len directament als sentiments del lector”.

Tot i l’ús d’estos recursos de manipulació des de la seua columna diària, Reyna va tindre, en paraules de Solbes, “molta importància, no només entre la dreta, cosa que era normal, el problema va ser quan també els líders de l’esquerra, les autoritats democràtiques en el moment en què hi va haver, estaven molt pendents de les columnes d’esta senyora”. Tena destaca de Reyna que “la seua campanya de propaganda i contaminació va influir decididament sobre les actuacions dels dirigents polítics, sempre preocupats de no molestar-la”.

Per a Solbes, el fet que l’esquerra estiguera "tan pendent del que diguera el diari de l’UCD va condicionar moltes actituds, moltes polítiques i moltes respostes tan debilitades”. La periodista creu que el fet que “un diari es convertisca en portaveu d’un grup de pressió és normal, és democràtic, que els mitjans tinguen una ideologia, unes aliances estratègiques amb grups socials, econòmics, polítics; el que no era tan normal era el monopoli dels diaris per part de la dreta. No hi havia veus discordants, això era un problema ben seriós”.

Las Provincias no se solia fer ressò dels principals atacs, i Violeta Tena els acusa del blanquejament de les agressions: “Explica en part l’estat de coses, especialment a principis dels 80 a la ciutat de València”. Solbes creu que “no es pot dir que des dels articles dels columnistes es justificà la violència, però en les seccions de participació, inventades perquè ens consta que es feien d’amagat en la redacció, sí. Era una manera de dir “se lo han merecido, se lo están buscando los catalanistas de mierda, imagínate, catalanistas de mierda!”.

En eixe clima polític, la tramitació del primer estatut d’autonomia va ser un dels fronts en què la mà de Broseta i l’UCD van imposar les seues tesis. En lloc de sol·licitar l’autonomia pel procediment de l’article 151 de la Constitució (com Galiza, Euskadi i Catalunya), Broseta va maniobrar políticament perquè es fera pel procediment previst en el 143, a més de resoldre la disputa pel nom d’este país amb la fórmula Comunitat Valenciana. En paraules de la parlamentaria Quiñonero “un estatut descafeïnat, condicionat per este clima polític”.

Tot i que a Guillem Agulló el van matar per catalanista l’any 93, la violència blavera va anar afluixant. Solbes apunta que una clau pot ser el fet biològic ja que “molts del que eren capitans blavers ja no hi són, però també a la desactivació que va suposar l’aprovació de l’actual estatut, que recull moltes de les seus demandes”.

Després de l’absorció del partit Unió Valenciana pel Partir Popular de l’aleshores molt honorable Eduardo Zaplana. (Zaplana, per cert, mai no amagà la seua aliança amb la periodista Maria Consuelo Reyna), podria parèixer que el blaverisme va morir. Violeta Tena no està gens d’acord amb això: “L’ADN del blaverisme continua ben viu dins del PP i fins i tot m’atreviria a dir que ha experimentat un revifament en els darrers anys, a mesura que el partit conservador es quedava sense argumentari i experimentava, alhora, la competència de Ciudadanos. Isabel Bonig ha optat per traure a passejar una altra volta l’espantall del catalanisme. La seua obsessió per l’“expansionisme catalanista” és pràcticament malaltissa i crec que, en realitat, no respon a cap preocupació ciutadana”. Per a Solbes es “increïble com la dreta valenciana es troba en la necessitat de recórrer a un argumentari del segle passat”.

Segons Solbes, "l'obsessió d'Isabel Bonig per l’“expansionisme catalanista” és pràcticament malaltissa i crec que, en realitat, no respon a cap preocupació ciutadana”

Solbes creu que estan equivocats i creu que tampoc no els donarà vots:  "este tipus d’argumentacions no tenen sentit”. Tena creu que “A l’igual que el blaverisme, amb el seu discurs, Bonig intenta generar crispació social i alimenta, conscientment, el discurs espanyolista sota el pretext de la defensa dels valencians”. La periodista va més enllà i assenyala que “ encara trobem mitjans que es referixen al blaverisme i a l’espanyolisme regionalista com a “valencianistes”, una referència que no fa una altra cosa que emblanquir-los”.

Tena veu que “Bonig, com Lizondo, acusa el sistema educatiu valencià d’adoctrinar les criatures. Igualment acusa el Consell d’estar contaminat per l’independentisme català, quan en realitat el govern valencià ha mantingut, respecte del conflicte català, un perfil molt baix i ha optat per quedar-se’n al marge”.

La impunidad de la extrema derecha se traduce en violencia el 9 d’Octubre

Violeta Cortijo

4

València

La impunidad de la extrema derecha se traduce en violencia el 9 d’Octubre

Violeta Cortijo

4

Entre 200 y 300 neonazis reventaron la manifestación del 9 de Octubre en Valencia ante la pasividad de los agentes de la Policía Nacional.

Tot i això, a ningú se li escapa que les agressions bastant conegudes del darrer 9 d’octubre, les agressions als assistents a la manifestació sota el lema “Sí al valencià”, es donaren els dies posteriors del referèndum català. Per a Tena “és evident que tant el PP com Ciudadanos estan preparant el brou de cultiu perquè es donen situacions com estes”. La periodista considera incendiari este discurs “basat en l’odi cap a l’adversari que alimenta i dóna arguments a un espanyolisme ranci i caduc que finalment s’expressa de forma violenta. Les agressions dels uns no s’entenen sense les acusacions dels altres. Són dos món que s’alimenten”.