Ecología
L'ecologisme valencià torna a la càrrega després de l'aturada per la crisi sanitària

El dia que la ciutat es va adormir, va arrossegar amb ella als moviments socials que, en general, van haver de resignar-se a les xarrades online. Mig any més tard, el curs ha començat amb una situació incerta i, amb ell, la lluita ecologista torna als carrers del País Valencià. La crisi sanitària ha canviat la manera de relacionar-se, organitzar-se i de lluitar, i diversos col·lectius han trobat les formes d'adaptació i creativitat dels moviments.

És el cas de Fridays For Future (FF) al País Valencià. “Després del confinament pel covid-19 tot el moviment de FFF va acordar no fer manifestacions fins que bona part de la població estiguera vacunada, però encara que no prenguérem els carrers, havíem de continuar amb l'activitat”, explica Sara, activista del grup. Per al 25 de setembre el grup va haver d'adaptar la seua acció principal anual, la vaga global pel clima —que l'any anterior havia arreplegat a milers de joves en la ciutat i milions arreu del món— a la situació de pandèmia per tal de no deixar passar la data. 

“València i la resta de l’àrea Mediterrània es troben en una regió del món molt vulnerable i exposada a aquest augment del risc per l'increment més acusat de la temperatura i per la proximitat a zones on perduren aquests tipus de malalties”, explica Sara des del col·lectiu FFF

Així doncs, Sara conta que una companya del col·lectiu va tindre la idea de fer una pegada de cartells i pancartes, i prompte van sorgir noves idees complementàries. Aquell dia significatiu, 25-S, Extinction Rebellion València, Macrogranjas No i FFF van eixir a la matinada perquè València apareguera al matí amb el missatge: “Crisi ecològica, crisi sanitària”.

El covid-19 és una malaltia zoonòtica, és a dir, el virus es transmet als humans per mitjà d'altres animals, motiu pel qual col·lectius ecologistas recorden que, tal com apunten molts científics, el virus és sols “un d'altres virus que vindran amb la crisi climàtica”. També recorden que l'augment de la temperatura pel canvi climàtic i la sobreexplotació de nous espais naturals fan que els riscos de les zoonosis augmenten: “En concret València i la resta de l’àrea Mediterrània es troben en una regió del món molt vulnerable i exposada a aquest augment del risc per l'increment més acusat de la temperatura i per la proximitat a zones on perduren aquests tipus de malalties, com és l'Àfrica”, expliquen des de FFF.

La vaga del 25S es va sumar a altres iniciatives ecologistes i l'activitat no va parar durant el confinament. Utilitzant mitjans telemàtics, els col·lectius ecologistes del País Valencià es reunian per a proposar idees per a la Llei Valenciana de Canvi Climàtic i Transició Ecològica que estava preparant la Generalitat Valenciana. “El mateix 25-S coincidia amb l’últim dia per a presentar les al·legacions a l’avantprojecte d’aquesta llei; així que agafarem unes quantes idees de les treballades i les presentarem per via telemàtica”, conclou Sara.

L'horta

L'endemà al 25-S va passar un any des de l'enderrocament del Forn de Barraca després de més d'una setmana de bloqueig per part d'activistes defensant l’Horta i combatent l'expansió de la V-21. Arran d'aquesta lluita que va unir les lluites per l'horta, el territori i l’emergència climàtica, el periodista David Segarra va començar a crear el documental Per molt que bufe el vent, que va completar el seu finançament a través del micromezenatzge al gener i es va estrenar a Alboraia aquest dia, coincidint amb el primer aniversari de l'enderrocament.

Jorge Ramón Ros, del col·lectiu Per L’Horta, explica el documental i valora l'èxit de l’esdeveniment a més de reflexionar sobre aquesta nova etapa, marcada per la covid-19 i la declaració d’emergència climàtica per part del govern espanyol a principis d’any: “La idea del documental era fer entrevistes a activistes socials que parlaren de la seua experiència amb les lluites pel territori a l'horta de València i, en concret, contra l'ampliació de la V21. Segarra ho ha contextualitzat recopilant i editant gravacions històriques i inèdites dels últims vint anys, d'agressions com la que va patir l'horta de la Punta amb la zal, la de Benimaclet amb la construcció de la Ronda Nord i ara la d'Alboraia amb l'ampliació de la V21, contant el cas de l'enderrocament del Forn de Barraca”, explica Jorge.

El públic que va assistir a la presentació del documental Per molt que bufe el vent “no necessàriament es tractava de persones molt polititzades o relacionades amb l'activisme, la qual cosa ens fa pensar que hi ha una preocupació creixent pel futur de l'horta”, considera Jorge, de Per l'Horta

“L'assistència i el bon ambient del públic va superar les nostres expectatives. Famílies amb xicalla, gent major, amics, persones amb curiositat... pense que no necessàriament es tractava de persones molt polititzades o relacionades amb l'activisme, la qual cosa ens fa pensar que hi ha una preocupació creixent pel futur de l'horta”, continua l'activista, qui afegeix que organitzar un acte multitudinari —500 persones— en aquest context suposava un repte logístic: “Un cinema d'estiu, a l'aire lliure, i en Alboraia, on estem patint l'ampliació de la V-21 i contribuint a les lluites pel territori, ens semblava una de les opcions més interessants”.

Per l'Horta opina que els efectes del covid “han fet palesa la necessitat d'un reverdiment del territori i, d'altra banda, abastir-nos d'alimentació i matèries primeres de proximitat”. Per això consideren que la lluita pel territori “hauria d'anar acompanyada d'un treball decidit amb la gent que fa possible que l'horta estiga viva: venedores als mercats, projectes de reaprofitament d'elements agraris (em ve al cap el banc de la palla d'arròs) i clar, xicotetes llauradores i llauradors”. També apunten a les administracions i societat quan consideren que aquest treball ha de ser bé valorat: “Cal fer front als projectes d'infraestructures que potencien un comerç insostenible basat, entre altres, en la importació de fruites i verdures en contenidors des de grans distàncies”.

Jorge Ramón Ros explica que, de fet, de vegades s'ajunten aquestes dos vessants. És el cas del port de València, un projecte “que pretén malbaratar diners públics per a fer una ampliació megalòmana que afectarà les platges i l'Albufera, uns accessos que fomentaran el tràfic pesat per l'horta de la ciutat i una ZAL que ha passat per damunt (físicament i socialment) del veïnat i els camps de la Punta”.

Noves possibilitats

Entre el 5 i el 13 d'octubre, Extintion Rebellion organitza diverses accions emmarcades en la setmana de la rebel·lió. El recent creat node valencià del col·lectiu arrancava d'aquesta manera després de mesos en els quals es va veure limitat a l'organització i difusió en línia. Amanda, membre d'Extintion Rebellion, ressenya que el repte principal de formar un col·lectiu durant la pandèmia “ha sigut la limitació en els tipus d'accions que es poden realitzar, la interacció fluida entre les persones que formen el col·lectiu i l'atracció de més integrants a aquest”.

L'activista conta que es va començar celebrant assemblees en línia, tot i que “es perden molts elements cohesionadors de grup com les xarrades espontànies, compartir moments o debatre: conéixer-nos bé personalment per a militar juntes”, lamenta. Durant la setmana de la rebel·lió es van realitzar accions als carrers amb la intenció de donar a conéixer el col·lectiu valencià i les seues demandes. “També ens concentrarem enfront d'un McDonalds molt conegut a la ciutat per a denunciar la seua relació amb la desforestació de l'Amazones”, conta Amanda.

L'últim dia d'aquesta setmana, en la qual s'havien celebrat esdevediments en altres territoris d'Espanya, es va realitzar una acció coordinada en l'àmbit estatal en la qual es van posar ninots a terra representant “les víctimes que causa i causarà la inacció climàtica”: “El nostre focus és acompanyar les lluites arrelades al territori, però també denunciar un escenari climàtic global i interrelacionat”, expressa Amanda.

I és que si bé aquests intensos últims set mesos han complicat tota mena d’organització i activisme, la lluita ha continuat dins d'un moviment divers però unit. Encara queda per veure com es desenvoluparà aquest període de reestructuració de l'economia sota l'ombra d'una crisi que ja ha començat i que serà molt més greu que la sanitària. Per descomptat, no falten opcions per a qui vulga començar a passar a l'acció més enllà d’allò que és personal. No sembla que hi falten motius.