Memoria histórica
Trencar el silenci, desmuntar el mite, dignificar Florencio

Elena Solanas ve d'un silenci antic i molt llarg; d'una família a la qual la por va portar a alçar murs de mutisme, secrets i només algun murmuri al voltant de la misteriosa figura d'un germà de la seua àvia; de la resignació com a única opció que durant anys va condemnar a tres generacions a no saber, a callar, a no preguntar. Al silenci, sempre el maleït silenci.

Han passat 19 anys des que, en 2004, farta de desconéixer la seua història familiar, Elena Solanas va dir ‘basta’ i va començar a picar portes, a buscar, a preguntar. La seua lluita ha anat «prenent forma», però no cessarà fins a poder trencar el silenci que li va robar part de la seua història. Aqueixa és la seua batalla: “Desxifrar l'enigma familiar”, al mateix temps que visibilitza la veritat, fa justícia i situa la figura del seu oncle en el lloc que mereix perquè “la seua memòria perdure per sempre en aquest tros de món”.

Solanas no perd ocasió per a pronunciar el nom complet del seu oncle: Florencio Pla Meseguer. En el seu honor va començar a referir-se a ella mateixa com una “guerrillera de la història, de la veritat, de la memòria” i, com a mostra de no desmereixer en absolut el càrrec autoatorgat i, per descomptat, en honor a Florencio, va escriure Florencio Pla “La Pastora”. La dignitat robada (Sembra Llibres, 2023).

“Florencio es mereixia ser posat al lloc que li pertoca, ser tractat com una persona i no com un mite”, escriu la seua neboda

“Florencio es mereixia ser posat al lloc que li pertoca, ser tractat com una persona i no com un mite”, escriu la seua neboda, que assegura que la seua voluntat no és una altra que “llançar una mica de llum sobre l'ocorregut, enviar el missatge de que no podem callar, projectar per fi que Florencio Pla Meseguer era una persona; una persona que es va veure involucrada en ser maqui, ser mite, ser personatge, ser l'home del sac”.

Florencio Pla Meseguer és un entre tants amb una història silenciada per contar. Últim maqui del País Valencià, popularment conegut com “La Pastora”, va ser una entre tantes víctimes del franquisme; un entre tants supervivents de l'Espanya “més negra i fosca”. No va ser un criminal. Encara que tampoc va ser un heroi. Va ser, en paraules de l'historiador Raül González Devís, “un veritable supervivent, una persona que resistí a la incomprensió, a l'aparell repressiu, als anys de soledat, a la presó i, fins i tot, al relat oficial i mediàtic”.

Reconeix Elena Solanas que, quan va començar a investigar sobre la biografia del seu oncle, estava “súper preparada” per descobrir la vida d'un criminal. Al cap i a la fi, així ho havien descrit els pocs que presumien de ser portadors d'una veritat que, amb els anys, s'ha demostrat absurdament falsa. “No m'he trobat ningú que me’n digui una paraula lletja”, insisteix una vegada i una altra la seua neboda, que somriu en contar que els qui ho van conéixer coincideixen en recordar-ho com una “bona persona, noble, treballador, una mica tímid”, que en alguns moments de la seua vida es va veure atrapat en una profunda soledat.

A Solanas li feia “por” que les generacions que la succeïren oblidaren la seua lluita per reconstruir els passos de Florencio. Que el seu esforç s'esvaïra en un “vam tindre una tieta que buscava alguna cosa d'un avantpassat”. Que, de nou, la vertadera cara del seu oncle quedés relegada a la negror. La seua idea, conta, era “deixar un testimoniatge escrit a la família del recorregut i què s'havia aconseguit”.

Tan sols unes pàgines que donaren compte del seu llegat familiar. La seua participació en el documental No s’apaguen els estreles i la intervenció de Xavi Sarrià van convertir una desena de pàgines en un llibre: “Elena, crec que aquesta història hauria de veure la llum, crec que és molt important el que estàs fent”, la va animar el cantant i escriptor. Uns deu dies després, va acabar el manuscrit en el qual encaixaven gran part de les peces del seu particular “puzle”, que va haver de “reconstruir peça a peça amb retalls de records i converses” que guardava en el cor des que era xicoteta. Sembra Llibre va donar l’”ok” i Florencio Pla “La Pastora”. La dignitat robada va començar a convertir-se en realitat.

“La memòria històrica necessita dignitat”, defensa l'autora de Florencio Pla “La Pastora”. La dignitat robada. I, després de posar negre sobre blanc la història robada de la seua família, el triomf aconseguit és digne de celebració: “Quan a casa s’espolsin els àlbums de fotografies antigues i tornin a veure la llum aquelles fotos envellides o es tornin a llegir aquelles cartes escrites a mà, es podran afegir comentaris carregats d'orgull i enyorança als protagonistes d'aquells documents”.

La història

Al febrer de 1949, la Guàrdia Civil va detindre, va torturar i posteriorment va executar a Francesc Gisbert Prades, marit d'una de les propietàries de la masia de la Pastora –a quatre quilòmetres de la Pobla de Benifassà–, després de descobrir la seua vinculació amb els maquis de la zona. Florencio, que des de 1943 treballava per a Gisbert i havia intercedit perquè els guerrillers entraren en contacte amb ell, no va tindre alternativa. Es va convertir en un més dels 600 integrants de l'Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó.

“Jo preferia morir d'un tir que no de tortures, perquè a l'amo que tenia jo el mataren i li arrancaren els testicles la Guàrdia Civil i conforme altres que, enclavant amb canyes davall les ungles, els van deixar desfets, jo per quedar-me així preferia morir d'un tir, per això em vaig ficar en guerrilles”, explicava anys més tard el propi Florencio a un documental.

La història de Florencio Pla Meseguer és, en paraules d'Elena Solanas, la “història de la Pastora que hi ha en totes les cases”. “Aquest llibre és de mils de Pastores que estan a tot arreu. De mil silencis. Vull que serveixi de mirall per moltes històries, per encoratjar a aquella gent que té ganes de parlar, però els fa por, no saben per on anar, pensen que lo seu és ridícul o els fa vergonya”, reivindica.

Quasi diàriament, rep telefonades de persones que, després de saludar-la, li passen el telèfon als seus pares. Solanas s'emociona en relatar que molts d'ells només són capaços de donar-li les gràcies. Aquells que troben les paraules li demanen que continue lluitant: “Em diuen que soc la seua veu; que no em deixi acovardir; que si algú em diu que el que conte és mentida, no és veritat perquè ells ho han viscut”.

Solanas esmenta un cas concret. El dia anterior en què atén El Salto per videotrucada, li va cridar una dona. “Segueix endavant –li va animar–. Jo havia deixat de buscar al meu avi, perquè veia que era inútil, i m'has donat forces per no defallir”. Per a ella, “aquesta és la fita d'aquest llibre: que aquesta noia seguirà buscant al seu avi”, que, tots aquells familiars de víctimes de la multitud d'eines repressives del franquisme, “seran retornats al lloc que els pertoca”. La mateixa història que els va convertir en monstres els tornarà la condició de “persones que es van enfrontar a un moment dur i extraordinari del nostre passat recent”. “Que no guanyi el silenci i la por”, sentencia.

Un monstre fabricat

Florencio Pla Meseguer va nàixer l'1 de febrer de 1917 al mas de la Pallisa, al terme municipal de Vallibona, amb el nom de Teresa. Una malformació genital congènita i el desig dels seus pares d'evitar-li el servei militar, pel temor instaurat després de les tragèdies de les guerres de Cuba i el Marroc, determinaren que fora batejat com a dona. Condemnat a una identitat de gènere que no era la seua, Florencio va aprofitar la seua adhesió a la guerrilla per a tallar-se els cabells, adoptar vestimenta masculina i fer-se anomenar amb el sobrenom de Durruti.

No obstant això, poc abans de convertir-se en maqui, va ser víctima de la crueltat d'un grup de guàrdies civils, amb el tinent Mangas al capdavant. Després d'acorralar-ho al mas de la Pastora, l’obligaren a mostrar-los els seus genitals. “Tenien curiositat per saber com una pastora era meitat home i meitat dona. Jo els havia venut tords, als sometents, i ells van comptar la meua anomalia a la guàrdia civil. El tinent Mangas va fer cas omís de totes les regles i em van fer despullar, fins que van assaciar la seua curiositat. I quan van acabar, em van dir: ‘Bueno, a hacer bondad’. I vaig sentir molta ràbia, molta impotència”, relatava Florencio la humiliació a una entrevista a El Temps.

Des dels seus inicis, la lluita d'Elena Solanas va sobrepassar la mera investigació històrica per convertir-se en una batalla a ultrança per “curar una ferida oberta” i dignificar la figura de Florencio Pla Meseguer. Per humanitzar-ho. Per contrarestar el relat que, amb el setmanari Per què i El Caso com a insignes propagadors de falsedats, va construir el personatge de la cruel, criminal i monstruosa Pastora, “con rasgos hombrunos” i dona amb una “patológica sed de crímenes”. Per callar, d'una vegada per sempre, a tots aquells que van cridar “¡Viva la Guardia Civil, que ha atrapado a la Pastora, mujer de bajos instintos, fea, mala y pecadora!”.

Solanas pugna per erradicar el discurs que “el tractà despòticament com a hermafrodita” i “posar fi a la morbositat que això comporta”. “S'han dit moltes mentides sobre ell. No pot ser que de les fal·làcies en facin una realitat que no és. És mentida que la família el va rebutjar o que la mare el va fer treballar amb les ovelles per evitar que fos apallissat per les seves dues germanes. No es pot quedar el relat franquista sobre ell que es va amplificar durant els anys seixanta en mitjans com El Caso i Interviú en què el descrivien com una dona lèsbica cruel, monstruosa. Com un criminal (…). Quina crueltat i quantes mentides que ha imposat el poder. Ni Teresa, ni Teresot, ni Tereseta, ni el terror del Caro. Ja n’hi ha prou”, denuncia.

Recuperar la seua figura

L’any 1960, Florencio va ser detingut a Andorra, on sobrevivia des de 1956 com a pastor i dedicat a la compravenda de tabac. Va ser traslladat per la Guàrdia Civil a la Seu d'Urgell per ser interrogat i, vint dies després, va ingressar a la presó de Lleida i, posteriorment, a la de Tarragona. Finalment, el 30 de maig d'aqueix mateix any, el van tancar a la presó cel·lular de dones de València.

Després de ser sotmés a dos consells de guerra, a Tarragona i València, va ser condemnat a dues penes de 25 anys de presó pels atracaments de l’Ametleral de Paüls i els Reguers, en el primer, i a pena de mort en el segon, acusat sense proves de 29 assassinats a les províncies de Castelló i Terol. Aquesta última sentència va ser commutada per 30 anys de presó.

Les arpes de la persecució i la repressió de què va ser víctima Florencio van atrapar sense remei la seua família. Una de les seues germanes, Vicenta Pla Meseguer, va ser acusada al costat del seu marit, Juan José Roig Nadal, de rebre i ocultar al seu domicili “en tres ocasions diferents” durant desembre de 1948 a uns bandolers acompanyats per Florencio. Malgrat que anys després es va demostrar la falsedat d'aquestes acusacions, la falta de proves no va impedir que foren condemnats a dos anys, tres mesos  i quinze dies de presó.

La mateixa nit que van detindre a la germana de Florencio, la Guàrdia Civil va interrogar la seua filla de 10 anys, que no és una altra que la mare d'Elena Solanas. Asseguda durant tota la nit a una cadira al menjador de casa de l'alcalde de Castell, per qui havien estat denunciats els seus pares, les úniques paraules que els agents van obtindre d'aquella xiqueta van ser un valent “no ho sé” repetit fins a quedar-se sense alé.

“S'ha dit que la família no volíem saber res d'ell, que ho havíem repudiat”, s'entristeix Solanas, però no tarda a corregir que aquestes afirmacions són “absolutament falses” i han sigut formulades per persones “amb poques ganes de conèixer-ne la veritable història”, “ànsies de protagonisme” i una particular obsessió per “continuar usant les fal·làcies per interès propi”.

Quan la neboda de Florencio va començar la seua lluita per dignificar als protagonistes del seu arbre genealògic, mai abans s'havia escoltat la seua versió. Ningú s'havia preocupat per conèixer la família de Florencio. Lamenta que estan “acostumats a rebre”, a sentir-se “molt atacats i agredits”, però la publicació del llibre ha servit per a “començar a viure amb una mica més de tranquil·litat”. “Ja ningú em qüestiona”, celebra la seua victòria.

Florencio va passar 17 anys de la seua vida a la presó, fins que al juliol de 1977 li va ser concedit l'indult. Va fixar la seua residència a Olocau, a la casa d'un funcionari de presons amb qui havia forjat una gran amistat. L'1 de gener de 2004 la seua mort va ser inscrita amb el nom de Florencio Pla Meseguer, perquè en la dècada dels 70 va realitzar els tràmits pertinents per a canviar el seu nom i que se'l reconeguera legalment la seua identitat masculina.

Diuen que va morir feliç, seré, tranquil.

Després d'abandonar la presó, Florencio no va tornar a veure la seua família. Conscient del seu sofriment a causa del relat criminalitzador construït per la premsa de l'època i, per intentar protegir-los, va prendre la decisió d'evitar qualsevol tipus de contacte i passar desapercebut.

Elena Solanas mai va conéixer el seu oncle. Va començar a buscar retalls de la seua biografia pensant que havia mort a 1990. La ràbia i la tristesa s'apoderen d'ella quan explica que la primera pista de la seua investigació la va portar a descobrir que Florencio havia mort al 2004, precisament el mateix any que va començar a treballar per revelar la seua història. “Quan vaig saber que ens havien mentit, que ens havien fet creure que mon tio estava mort, vaig sentir, molt metafòricament, que em van arrancar el meu cor. Se'm va quedar un dolor. Saps quan et donin una cop de puny en l'estómac?”, rememora.

Li havien furtat la seua història. Part de la seua identitat. Havia de recuperar-la. I, encara que Elena Solanas mai va conéixer personalment a Florencio Pla Meseguer, no dubta ni un instant què li diria si el tinguera davant: “Que l’estimo i que estic molt orgullosa d'ell, per com era, per bona persona, per lluitador. Que soc qui soc perquè vinc d'on vinc”.