País Valenciano
Vaga històrica del sector educatiu al País Valencià

La vaga docent que es va viure la jornada d’este dimarts 31 de març al País Valencià no va ser un esclat improvisat, sinó l’expressió concentrada d’un descontentament sostingut en el temps. Va culminar un procés de mobilització i autoorganització del professorat en sindicats i assemblees de docents, de centre i territorials, que ha desbordat fins i tot les millors previsions sindicals d’impacte. La convocatòria ha sigut unitària, recolzada per quasi tots els sindicats -STEPV-Intersindical, CGT, COS, UGT, CCOO, CSO i els estudiantils, SEPC i el Sindicat d’Estudiants-, i ha desplegat una gran vertebració territorial, amb concentracions no sols a les capitals de província, sinó a la major part de les ciutats mitjanes i pobles grans del País Valencià.

En este sentit, ha realitzat una tasca important la Plataforma Docents en Lluita i la Coordinadora d’Assemblees Docents, que agrupen professionals de totes les etapes educatives, i també la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, formada per una vintena de sindicats i organitzacions de l’ensenyament. En els dies previs a la convocatòria s’han celebrat assemblees comarcals, municipals i per centres, xarrades, tallers de pancartes, concentracions i, en alguns instituts, com el de Formació Professional La Torreta d’Elx, una cinquantena de docents es van tancar com a mesura de pressió. La jornada va arrancar amb piquets informatius a les portes de centres educatius de tot el territori, a la qual van seguir concentracions matinals davant els departaments territorials de la Conselleria d’Educació a Castelló i Alacant i a la seu de la Conselleria a València, abans de la manifestació.

Unes 16.000 persones van participar en la marxa a València, mentre que el seguiment de la vaga va oscil·lar entre el 35,5% estimat per l’administració i prop del 80% que assenyalen els sindicats

Durant la jornada de lluita, la rutina educativa es va detindre: les classes van quedar en suspens i el protagonisme va passar de les aules als carrers. A València, milers de professors es van manifestar al centre de la ciutat en una mobilització multitudinària que va evidenciar la magnitud del conflicte. Segons xifres oficials, unes 16.000 persones van participar en la marxa a València, mentre que el seguiment de la vaga va oscil·lar entre el 35,5% estimat per l’administració i prop del 80% que assenyalen els sindicats. A les altres grans ciutats valencianes (Alacant, Elx i Castelló) també es van fer notar als carrers, amb protestes multitudinàries i acolorides.

El context polític resulta clau per a entendre esta protesta. En els últims anys, l’educació al País Valencià ha estat marcada per canvis normatius, debats ideològics i una percepció creixent de distància entre l’administració i el professorat. Qüestions com la gestió dels recursos, el model educatiu o el paper de la llengua en l’ensenyament han generat tensions que han acabat traslladant-se als centres educatius. En este escenari, molts docents consideren que les seues demandes no han sigut ateses amb la suficient voluntat política.

El professorat del País Valencià ha perdut un 25% del poder adquisitiu i que, des de l’any 2010, no s’ha aprovat cap pujada salarial autonòmica, només s’han aplicat les d’àmbit estatal

Des de la Plataforma Docents en Lluita, denuncien que el professorat ha perdut un 25% del poder adquisitiu i que, des de l’any 2010, no s’ha aprovat cap pujada salarial autonòmica, només s’han aplicat les d’àmbit estatal. El passat 24 de març, en un document enviat per la Conselleria d’Educació als sindicats i organitzacions educatives, l’administració condicionava qualsevol millora salarial al finançament autonòmic, alhora que proposava incloure les pujades estatals en el pacte de negociació sense aportar cap millora pròpia.

“El document és una burla, perquè no aborda cap reivindicació real i, en canvi, imposa excuses i restriccions. A més, és una proposta unilateral, que no ha tingut en compte les nostres demandes”, critica Sandra Cáceres, portaveu de les Assemblees de Docents. En la mateixa línia s’expressa Marc Candela, portaveu del Sindicat de Treballadors i Treballadores de l’Ensenyament al País Valencià (STEPV): “el document està mort. Cap organització sindical l’hem valorat, sinó que els hem exigit una negociació real i efectiva”.

Precisament, un dels principals detonants de la vaga ha sigut la sensació de bloqueig en la negociació. Encara que s’han produït contactes entre sindicats i administració, el professorat percep que no es tradueixen en avanços concrets. L’advertència de possibles mobilitzacions futures, fins i tot una vaga indefinida que podria afectar el final de curs, reflectix fins a quin punt la situació es considera insostenible si no hi ha canvis reals.

Les motivacions de la vaga: des de la sobrecàrrega burocràtica a les ràtios a les aules

Entre les causes més destacades es troba la sobrecàrrega burocràtica. Els docents denuncien que dediquen una part creixent del seu temps a tasques administratives, cosa que reduïx la seua capacitat per a centrar-se en l’ensenyament. Esta acumulació d’exigències genera desgast i contribuïx a una sensació generalitzada de saturació.

Les ràtios elevades a les aules constituïxen un altre problema central. Amb grups nombrosos, l’atenció individualitzada esdevé més difícil, afectant tant l’alumnat com el professorat. La reducció del nombre d’estudiants per classe apareix així com una demanda prioritària, vinculada directament a la qualitat educativa. Encara que a nivell estatal s’ha aprovat reduir el màxim d’alumnes per aula, al País Valencià encara no s’han aplicat estes reduccions. Marc Candela defensa que les ràtios reduïdes “permeten dedicar més temps a l’atenció individualitzada de cada alumna i alumne, especialment a qui més suport necessita, a més de millorar el clima de convivència i facilitar l’intercanvi i la interacció entre l’alumnat i el professorat”.

La qüestió salarial també ocupa un lloc destacat en les reivindicacions. Els docents valencians denuncien una pèrdua significativa de poder adquisitiu en els últims anys i reclamen millores que els permeten equiparar-se amb altres comunitats autònomes. En aquest sentit, es plantegen pujades progressives com a punt de partida per a la negociació.

A aquestes demandes se sumen la necessitat de millorar les infraestructures educatives i d'augmentar els recursos humans. Molts centres requereixen inversions per a garantir condicions adequades, i el professorat insisteix en la importància de comptar amb més personal de suport, especialment en àmbits com l'orientació o l'atenció a la diversitat.

L'ús del valencià en l'ensenyament també forma part del debat. Gran part de la comunitat educativa reclama una major presència de la llengua pròpia en el sistema educatiu, en un context on les polítiques lingüístiques han generat controvèrsia. Aquest aspecte afig una dimensió cultural i política al conflicte.

Els efectes de la vaga es van fer visibles immediatament: interrupció de les classes i mobilització massiva als carrers. No obstant això, el seu impacte va més enllà d'eixa jornada. La protesta ha aconseguit situar l'educació en el centre del debat públic i ha evidenciat la necessitat d'abordar les condicions en les quals es desenvolupa la labor docent.

A partir d'ara, el desenvolupament del conflicte dependrà de la resposta institucional. Si s'obri un procés de negociació efectiu, la vaga pot convertir-se en un punt de partida per a millores. En cas contrari, el professorat ja ha deixat clar que no descarta noves mobilitzacions. Més enllà de les xifres i les reivindicacions, la jornada va deixar una imatge significativa: la de milers de docents compartint un mateix missatge. Per un dia, l'ensenyament va eixir de les aules per a ocupar l'espai públic. I en eixe gest, entre consignes i passos compassats, es va fer visible una cosa essencial: que l'educació no sols es construeix dins de les aules, sinó en els barris i les places, on es defensa el comú.