València
“Si no pertanys al privilegi, la batalla que fem desde les arts independents és un esforç titànic”

Les arts escèniques independents sovint parteixen d’un punt de precarietat, però també d’una llibertat creativa i transformadora. Compaginar el que molts anomenen “la feina de veritat” amb la creació i producció d’un muntatge escènic —que implica ordenar inquietuds, canalitzar la passió, assajar, discutir, produir— és una lluita constant. El suport institucional no sempre hi és, i romantitzar aquesta precarietat pot esdevenir una trampa perillosa. Paula Peña i Marina Gimeno Peris són Les Concejales, un col·lectiu artístic que fa de la tendresa radical i la cura del procés creatiu les seves principals eines de treball. Amb propostes com Nova Ona, donen veu a un ampli ventall de persones queer i ens conviden a repensar els límits del concepte de família.

Com i quan va néixer el projecte de Les Concejales?
Paula: Si he de pensar en un punt de partida, parlaria del 2024. Estàvem a un sopar amb unes amigues a València, i vam començar a pensar en un nom que li donés el segell d'identitat al col·lectiu. L’anomenem col·lectiu perquè es conjuguen diverses disciplines artístiques.

Vam començar sent una ballarina, una actriu i una persona que escriu text. Marina Gimeno Peris, que ve del món del guió, i jo, Paula Peña, com a actriu, som l'alma mater del projecte Les Concejales actualment. Tot neix des d'un muntatge que es diu Nova Ona, el qual comença a rodar pels escenaris arribant al Festival de Russafa Escènica. A partir d'aquesta obra, comencem amb la idea de formar un col·lectiu i pensar com l’anomenaríem. Les Concejales és el nom no correcte de les regidores, i ens agrada el fet de pensar-nos en una forma no correcta de dirigir-se a elles, com es fa en alguns llocs de territori valencià que és on vivim.

Marina: Paula i jo portàvem molt de temps amb ganes de fer coses juntes i al mateix temps que comencem el projecte de Nova Ona, trobem l'excusa perfecta per a donar-li cos a Les Concejales. Aquesta és la nostra faceta més professional, però no deixa de ser un espai comú de creació pura on bolquem totes les nostres iniciatives i inquietuds.

A l'obra que comenteu, Nova Ona,abordeu el tema del significat de la família amb testimonis delcol·lectiu queer. Com ha sigut el procés de recull de tots eixos testimonis i com ha sigut el procés creatiu per a dur-los a escena?
Nova Ona neix de la idea original de la ballarina Lucía Jaén Serrano que arran d'una convocatòria amb Arrelant Dansa a la Vall de la Gallinera comença a fer un projecte de recerca a través de la veu i la paraula. Ella crea una manera d'intervenir amb la població rural i, en concret, amb persones queer que habiten aquest territori, per a donar-lis veu.
Comença a gravar unes entrevistes on transcriu literalment tot el que diuen i d'ací es rescata tot el que d'alguna manera interessa, donant-li forma de llibret. Aquest llibret esdevé un cos que es treballa en escena. El llibret, per ell mateix, és un artefacte escènic que juga un paper en aquesta, realitzant amb ell, una lectura performativa.

Lucía em va llançar la proposta de participar en l'obra, i vam començar a fer una recerca sobre les persones queer que habiten el territori mediterrani. La nostra intenció era ampliar les veus del col·lectiu queer. Per la qual cosa, vam voler que hi hagués una veu d'una persona de Palestina, que tingués a veure amb el col·lectiu queer, o persones migrants que viuen al País Valencià, d’origen Colombià o Veneçolà. Tanmateix, també volíem que hi hagués una mescla entre famílies que estan en procés d'adopció, famílies que tenen més arrelament amb la seva família sanguínia, o unes altres que han construït la seva nova forma de família. El nostre propòsit era parlar del concepte de família i com s'entenia desde les diferents persones i contextos. Vam triar que sorgira desde la mirada queer perquè ens hem hagut de repensar dins d'aquesta correlació per raons d'homofòbia, o identitàries.

És llavors, quan Nova Ona, de nou, es transforma en un projecte de participació escènica, de lectura performativa, però més àmplia, amb un altre llibret nou i en aquest cas dues persones en escena. D'una banda una disciplina de dansa i una altra actoral, però que combinades en aquest moment es traduïa en el que seria una lectura de moviment.

Durant el procés, traduïm les sensacions que vam tenir a l'hora de fer les entrevistes, és a dir en els assajos, tractàvem la fugida, tractàvem l'enfrontament amb la família, tractàvem l'afecte, tractàvem la memòria de la mare. Aquesta peça, li dona continuïtat Ana Lola Cosin Torada. Ana Lola és una ballarina que treballa actualment a Les Concejales i conjuntament hem transformat la peça fins al que avui anomenem Ona Endins. Aquest, contempla junt a la performance, una part audiovisual que inclou un documental realitzat per nosaltres a l’any 2019.

D’on va eixir l’idea de la lectura dramatitzada “Ruega por nosotras”? Creieu que encara no sabem tota la història i les conseqüències de la repressió que van sofrir les dones en la dictadura franquista i la transició?
Paula:La idea neix de Provi Morillas, fotògrafa, activista i assessora, i de les seues inquietuds entorn a la memòria històrica en l'Estat espanyol. Arran d’aquestes inquietuds, ella contacta amb Consuelo García del Cid Guerra, que és l'autora del llibre” Ruega por nosotras”. La trobada de ambdues, fructifica en la proposta de fer una lectura dramatitzada del llibre desde Les Concejales.

Consuelo realment escriu” Ruega por nosotras”, entre altres llibres, per a treure a la llum tots els testimonis que li han fet arribar de primera mà, de dones que van passar pel Patronato de Protección de la Mujer. Actualment, ella segueix en un procés de recerca, juntament amb altres dues periodistes investigadores, que són María Palau i Marta García, ja que aquests fets li travessen de manera personal. Ella mateixa va ser una de les dones que la pròpia família empresona dins del Patronato de Protección de la Mujer. Va ser una supervivent del Patronato i, desde llavors, es va prometre que la seua vida a partir d'ara, anava a dedicar-la a comptar la veritat. Si es parla amb Consuelo, sempre se sap que està en una lluita contínua i que això va per a llarg.

Actualment, hi ha un silenci total per part de l'Estat espanyol i de l'Església Catòlica, que va ser la principal executora d'aquestes presons exclusivament per a dones. És important dir que van estar vigents fins a 1985 a l'Estat espanyol.

Teniu un projecte nou per a aquest curs Nostos, que ens podeu avançar? Perquè el nom de NOSTOS?
Nostos ve del grec antic i té com a significat retorn. El retorn sempre apel·la a voler tornar a algun lloc, a anhelar aquesta tornada, al sentiment de pertinença. Aquesta obra parla del retorn però no d'una forma concreta; parla de l’espera al retorn, o quan es realitza, o quan s'ajorna o simplement quan no sap d'on arriba. El títol remet a eixa pulsió, a voler tornar sense saber molt bé a què.En aquest lloc s'instal·la l'obra, entre el record oblidat, l'espera passiva i una nostàlgia que és més desmemòria que memòria.

El muntatge neix des d'un encàrrec del Departament de Memòria Històrica de l'Ajuntament de Sagunt. El propòsit és fer arribar a un perfil jove el tema de la desmemòria històrica i abordar el fenomen de l'auge del feixisme entre la joventut.Per a nosaltres és un repte molt gran, no sols pel fet de parlar del feixisme, que sembla que ja s'ha dit tot, sinó també pel fet de dirigir-nos a joves, on la informació els ve, majoritàriament, a través de xarxes socials, on hi ha molts discursos simples i fàcilment assumibles, on es donen respostes senzilles a problemes molt profunds.

Front a aquesta realitat vam pensar en la idea de parlar de retorn, de treballar el concepte, d'una banda de nostàlgia i d'altra banda d'ignorància. Tot fou arran d'una frase molt potent de Milan Kinder, de l'obra “La ignorància”, on ve a dir que “la nostàlgia és el dolor de la ignorància”.

Estem heretant una ignorància en la qual la massa tèbia se sent molt còmoda, veient les coses passar, no prenent partit, quedant-se quiets, esperant. A partir d'aquesta idea l'obra tracta de quatre personatges, que encarna una sola actriu, que estan esperant en una parada d'autobús, i no saben ni tan sols què. En aquesta parada d'autobús aniran passant coses, que els faran haver de prendre partit o continuar esperant. Partim del concepte del teatre de l'absurd, treballant conceptes com la nostàlgia i l’ignorància.

Paula:La idea que l'acció transcòrrega en una parada d’autobús és deu a les actuals reivindicacions que hi ha dins del municipi de Sagunt, respecte al mal funcionament de l’autobús de línia que va de Sagunt a València que dona servei per a treballadores i estudiants del municipi. Aquest servei porta temps funcionant de manera descoordinada i sembla que no es pot fer res. Tothom està esperant que tot es solucione per ell mateix.

Creieu que assumiu riscos en fer un teatre tan obertament crític?
Marina:Crec que nosaltres fem un teatre que més que ser pamfletàries el que fem és proposar reflexions i preguntes que ens inquieten. No pretenem ser combatives, no tenim ixe caràcter. Ho som sense voler, però crec que no és la nostra intenció. La nostra intenció és obrir debats i incomodar desde la reflexió. Si per exemple, tu veus la peça de Nova ona hi ha dues maneres de veure-la. Està la manera de veure-la des de la part afectada, “això m'ho han dit a mi”, o des de la part del bully, “jo he dit això”.

Òbviament, a ningú li agrada ser el bully de la història, pots reflexionar, fer un exercici d'humilitat i assumir que has fet coses que no estan bé. Jo crec que per aquesta part sí que som combatives. No entenc crear alguna cosa amb Paula que no tinga aquesta reflexió a l'hora de crear, tot i que calga assumir riscos i incomodar.

També hi ha riscos a l'hora d'aconseguir contractes, a l'hora de ser assenyalades en xarxes socials o publicar una foto. Però també estem trobant molta gent que des d'altres posicions, fins i tot desde les institucions, que comparteixen les nostres idees. Crec que projectes com el nostre són necessaris i soc optimista. Les crítiques sempre estaran, però no canviarem per això. Si es vol incomodar, cal assumir els riscos.

Com afecta la precarietat en el procés creatiu?
Marina:En general, hi ha molta precarietat en les arts i en les arts independents encara més. Quan aquestes no són la teua principal font d'ingressos, has de dedicar-te a fer malabars o tindre un treball “dels de veritat”. Moltes vegades tens la sensació que mai arribes a cap lloc i és un esforç extra el qual has de fer. Perquè acabes la teua jornada laboral, i en compte de descansar, empres el teu temps al procés creatiu i/o fent un muntatge. Ací la creativitat pateix moltíssim. Les arts són burgeses, sempre han estat burgeses. Poder pensar en coses que no siguen menjar, dormir, anar al metge o les coses bàsiques, sempre ha estat un privilegi. Si no pertanys al privilegi, la batalla que fem des de les arts independents és un esforç titànic.

Paula:Es curiós també, perquè a vegades de les crisis fortes, i centrant-nos en els sectors més desfavorits, han eixit les millors produccions a València. La creació sempre apareix en qualsevol lloc. Dit això, no hem de caure en la romantizació de la precarietat. Dista moltíssim quan una producció neix tenint els suports necessaris, des de les institucions que és el que caldria, a quan no ho fa.

Marina:Hi ha molts creadors avui dia que fan cinema que fins i tot romantitzen els seus orígens i els donen pinzellades de classe obrera que no els corresponen. Es romantitza molt la precarietat i crec que és un error. Sembla que és una narrativa que s'ha creat, però que no és certa. La massa que treballa i que crea els seus projectes i que lluita moltíssim, no romantitza, realment és dur.

Pot les arts escèniques contribuir a imaginar futurs alternatius fora de la lògica capitalista?
Paula:Per descomptat l'art és una eina profundament transformadora i ens fa repensar-nos des del comú. Neix des d'una particularitat i és que no necessita res material, llavors ja de per si mateix es defineix com a anticapitalista. Seria important que l'art estigués més present en la societat, ja que es podrien aprendre moltes coses a través d'ell.

Marina:Quan es parla en termes tan abstractes, com la lògica capitalista, tot això dona la sensació que és una cosa llunyana, que té a veure amb alguna cosa que ens supera. L'art, o el teatre en concret, amb la seva manera de repensar i arribar a les persones, és capaç d'empoderar-te, o fer-te reflexionar, o detenir-te i veure què passa en el teu dia a dia. És capaç de dir-te que es poden trencar certes dinàmiques, encara que siga mínimament; la manera de relacionar-te amb la teua família, la manera de consumir,etc. Crec que això forma part de la transformació social i de ser conscient del món en el qual vius.