Opinión
Quan la justícia no arriba, el poble alça el seu propi tribunal

A les huit de la vesprada, la Sala L’Horta estava plena. Entre el públic hi havia associacions de víctimes de la dana, activistes i persones vinculades a col·lectius i moviments socials del País Valencià. No havien acudit únicament a veure una obra de teatre. Compartien una preocupació que continua oberta des d’aquell 29 d’octubre de 2024: què va passar, per què no es va protegir la població a temps i qui ha de respondre per les decisions que van precedir una de les majors tragèdies recents de la nostra història.

Era la preestrena d’El judici a Carlos Mazón que mai voràs, una proposta de la companyia Atirohecho, la Koordinadora de Kolectivos del Parke Alcosa i la cooperativa audiovisual Barret. Una cita en què el teatre polític es troba amb la memòria col·lectiva i amb una demanda de justícia que no desapareix amb el pas del temps.

Asseure simbòlicament Carlos Mazón davant d’un tribunal teatral significa traslladar a l’escenari una pregunta que fa massa temps que ressona als carrers

En un territori colpejat per la dana, la tragèdia no és una notícia llunyana ni una xifra que es puga arxivar. Forma part de la memòria dels barris, de les converses quotidianes, de les absències i d’una ferida que continua oberta. Asseure simbòlicament Carlos Mazón davant d’un tribunal teatral significa traslladar a l’escenari una pregunta que fa massa temps que ressona als carrers.

Un judici que no cap en un expedient

L’obra s’articula en tres moments. El primer introduïx el personatge de Carlos Mazón i permet reconéixer com la política construïx proximitat i confiança. Després arriba el nucli de la proposta: el judici. L’escena examina les decisions, les declaracions i els esdeveniments relacionats amb la gestió de l’emergència. La tercera part conduïx a la sentència. És ací on l’obra adquirix la seua força: no perquè un escenari puga substituir un jutjat, sinó perquè permet formular, davant d’una comunitat reunida, preguntes que no haurien de desaparéixer entre els terminis processals, els debats partidistes i les estratègies de comunicació.

Convé distingir-ho: es tracta d’un judici imaginari, no d’una resolució judicial. La peça no pretén reemplaçar els tribunals, sinó fer visible la distància entre les exigències d’una part de la societat i allò que pot resoldre’s per les vies institucionals. A través de materials i declaracions públiques, l’obra combina interpretació, projeccions i música en directe. La realitat no queda reduïda a un teló de fons: entra en escena i interpel·la el públic. Perquè una catàstrofe no s’entén únicament mitjançant cronologies oficials. També es comprén des de les cases inundades, les hores d’incertesa, les pèrdues irreparables i les xarxes de solidaritat que van sorgir quan tantes persones van sentir que estaven soles.

La memòria davant de l’oblit

El 29 d’octubre de 2024 va deixar al descobert la fragilitat dels sistemes de protecció i la importància de comptar amb institucions capaces d’anticipar-se a una emergència i actuar per a defensar la vida. La magnitud de la tragèdia no es pot mesurar únicament pels danys materials. Hi ha famílies que han hagut d’aprendre a conviure amb una absència i comunitats que encara reconstruïxen els seus espais i els seus vincles. Per a qui ha perdut algú, el pas del temps no equival necessàriament a una reparació. Tampoc n’hi ha prou amb un canvi de càrrec per a donar per saldades les responsabilitats polítiques.

L’exigència de veritat i de rendició de comptes va més enllà d’una persona i d’un mandat. Interpel·la les institucions, els seus mecanismes de prevenció i la manera com es prenen decisions quan la població està en perill.

El títol de l’obra funciona com una declaració d’intencions. El judici a Carlos Mazón que mai voràs planteja teatralment una pregunta que continua oberta i retorna al debat col·lectiu allò que no hauria de quedar reduït a una disputa entre partits. No es tracta de reemplaçar la justícia pel teatre, sinó d’evitar que la memòria es convertisca en silenci. La justícia necessita garanties, proves i procediments; la societat necessita poder parlar del que ha passat, escoltar qui ho ha viscut i mantindre viva l’exigència que s’aclarisquen les responsabilitats.

Ni oblit ni perdó

La sala plena va ser també una imatge de trobada. En un temps en què les tragèdies corren el risc de quedar soterrades sota la notícia següent, reunir víctimes, activistes i col·lectius socials al voltant d’una representació constituïx una forma de sostindre la memòria. La presència de les associacions de víctimes donava a la vetlada una dimensió especial. No es tractava de convertir el seu dolor en un recurs dramàtic ni de parlar en nom seu, sinó de reconéixer que qualsevol reflexió sobre la dana ha de partir de qui n’ha patit les conseqüències. La memòria no es pot construir al marge d’aquestes persones.

La funció va acabar amb una imatge contundent: tot l'elenc va eixir acompanyat d'associacions de víctimes i de lluita amb una pancarta en la qual podia llegir-se “Ni oblit ni perdó”. El missatge condensava el sentit d’una obra que es resistix a deixar que el pas del temps diluïsca les responsabilitats i relegue el patiment de les víctimes a un record incòmode. No era només el final d’una representació, sinó una declaració política compartida: la memòria del que ha passat no es negocia.

Després va arribar el col·loqui, amb representants d’associacions de víctimes, integrants de l’elenc i activistes. La trobada va permetre prolongar fora de l’escenari les preguntes plantejades per l’obra i connectar la representació amb les experiències i reivindicacions de qui continua mobilitzat en la societat valenciana. La pancarta i el col·loqui van deixar una imatge difícil de separar del sentit de la vetlada: una comunitat que es reunix per recordar, compartir el dolor i transformar la indignació en exigència col·lectiva. Perquè l’oblit també pot convertir-se en una forma d’impunitat.

La iniciativa reunix les trajectòries d’Atirohecho, la Koordinadora de Kolectivos del Parke Alcosa i Barret, vinculades al teatre polític, l’organització comunitària i el treball audiovisual. La producció es va impulsar prèviament mitjançant una campanya de micromecenatge, que va permetre sumar suports per a fer possible el projecte.