Biodiversidad
Guardianes de la biodiversitat cultivada

Estem a plena llum del dia al centre de la ciutat de Castelló de la Plana i un grup de jubilades assegudes a una terrassa miren amb sorpresa una jove amb barret de palla que comença a arreplegar olives dels arbres de la vora del carrer. Porta un rasclet amb el qual pentina les branques, amb cura, i va omplint una caixa de plàstic blava. Després, va a l’olivera centenària de la glorieta, estén una borrassa a terra i fa servir un sacsejador elèctric per a fer caure els fruits.

La jove és Laura Palau, artista originària del poble de Benlloc, i l’acció va formar part d’una instal·lació en la qual reivindica l'arbre fruiter com a productor enfront del tracte decoratiu que rep a les zones urbanes i que, per mitjà de la provocació, convida a repensar altres formes d’habitar la ciutat.

En la instal·lació de Laura és present amb fotografies el conegut espoli d’oliveres centenàries que durant dècades van patir les comarques del nord de Castelló i el sud de Catalunya, destinades a adornar espais públics o mansions privades. Ofegar l’agricultura tradicional ha impulsat negocis milionaris. En el segle xxi un arbre monumental en plena producció val més en el mercat com a decoració que com a font d’aliment bàsic.

Dues formes d’entendre l’alimentació

Laura va explicar el seu treball en les jornades Rebrots d’arrel, celebrades el mes de febrer passat a Castelló i organitzades per l’associació Connecta Natura. Una trobada amb presència de persones expertes i projectes de tot l’estat i internacionals vinculats amb la biodiversitat cultivada per a «debatre sobre les oportunitats i els reptes que planteja la recuperació de cultius llenyosos tradicionals i com aquests poden ajudar a revertir la crisi econòmica i climàtica que travessa l’agricultura mediterrània», segons deia el programa. Connecta Natura, liderada per gent molt jove, treballa des de 2014 a les comarques de Castelló per a impulsar la transició del sistema agroalimentari cap a l’agroecologia i per un món rural viu i actiu.

El focus principal de les diferents presentacions i activitats de les jornades es va centrar en la conservació de les varietats locals de fruiters, una herència cultural de gran importància i que està en risc en tot el món a causa de les condicions que imposa el mercat globalitzat i l’agricultura industrial. Les varietats locals tradicionals, tant de fruiters com d’hortalisses, son les plantes que s’han cultivat durant segles en cada territori, i s’han adaptat a les condicions particulars de cada lloc en coevolució amb les comunitats humanes.

Es va desenvolupar una enorme diversitat que s’ha anat perdent amb l’arribada de les varietats comercials,  amb característiques com ara l’homogeneïtat, la productivitat i la resistència al transport, condicions importants per al mercat globalitzat

D’aquesta manera es va desenvolupar una enorme diversitat gestionada per les persones llauradores que s’ha anat perdent amb l’arribada de les varietats comercials, en mans de les grans empreses i amb característiques com ara l’homogeneïtat, la productivitat i la resistència al transport, condicions importants per al mercat globalitzat. Les varietats tradicionals estan en l’extrem oposat, com també ho està el model productiu en què es van desenvolupar.

Diversos treballs d’investigació han demostrat que l’àmplia diversitat genètica, la rusticitat i l’adaptació d’aquestes varietats a les condicions particulars de cada territori les fan més resilients i adequades per a un model de producció amb menys dependència de plaguicides i fertilitzants i davant d’un escenari d’incertesa per la crisi climàtica. Dues formes totalment diferents d’entendre l’alimentació i la relació amb el territori.

Però, a banda dels beneficis ambientals, les varietats locals tenen un component social i cultural molt important perquè representen un treball i uns coneixements que han passat de generació en generació durant segles i que han sigut la clau de l’alimentació de cada territori. Estan vinculades a diverses esferes de la vida quotidiana, com ara la gastronomia, la conservació d’aliments, la participació i creació de vincles o el paisatge, per això per a Connecta Natura són clau en la identitat rural, fins i tot en la nostra identitat en general. No hem d’oblidar que el control de l’alimentació per part de corporacions és molt recent. La història parla d’una alimentació autònoma que ha estat fonamentalment en mans de la gent del camp que, també fins fa molt poc, era la població majoritària.

El front normatiu

La FAO (Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura) calcula que ha desaparegut el 75% de la biodiversitat cultivada. La consciència de tot el que suposaria la pèrdua d’aquest patrimoni fa que les experiències de rescat, promoció i conservació de varietats locals s’hagen reproduït per tot el món, sumant-se als pobles camperols i indígenes que no han deixat mai d’utilitzar-les, especialment per a autoconsum o comercialització a xicoteta escala.

Aquest és un treball de resistència, fet des de baix, des de cada territori i a partir d’iniciatives populars que s’enfronten a legislacions adverses que impedeixen comercialitzar, intercanviar i fins i tot regalar llavors i planters que no estiguen registrats i certificats. Com hem dit abans, ofegar la xicoteta agricultura ha permés negocis milionaris i un dels principals és el dels recursos fitogenètics.

Ofegar la xicoteta agricultura ha permés negocis milionaris i un dels principals és el dels recursos fitogenètics

La normativa, heus ací una altra peça de l’entramat de dificultats que tenen l’agricultura tradicional i l’agroecologia per a obrir-se camí. Les administracions han cedit als interessos empresarials i han deixat la producció i comercialització de llavors i planters en mans de les grans corporacions. “No té lògica. A efectes legals, ens tracten igual a una xicoteta xarxa de llavors o associació que a una gran empresa i no tenim la mateixa capacitat ni pressupost per a registrar varietats, que és un procés complex. Necessitem flexibilitat en la normativa en funció de certs barems, és el que reclamen els xicotets productors”, diu Joseba Ibargirengoitia, de la Red de Semillas de Euskadi-Euskadiko Hazien Sarea, present en les jornades.

Aquest expert, que fa 14 anys que treballa en la recuperació de varietats locals, és conscient que la dificultat d’interpretació de les normatives és el que fa més complicat unir-se per a lluitar contra aquesta situació. Això fa que les organitzacions que treballen per a la conservació de la biodiversitat cultivada es vegen forçades a treballar en la precarietat.

Malgrat tot, continuen avançant i buscant fórmules per a superar aquests obstacles de manera local. “Així mai podrem fer el salt cap a un model agrari just i sostenible. Necessitem la col·laboració de diferents disciplines i l’advocacia és clau en aquest cas, com demostren les lluites en defensa de les llavors a Amèrica Llatina, que són una inspiració i que qüestionen obertament la propietat intel·lectual dels coneixements tradicionals. Crear criteris de flexibilitat per a la normativa d’ús dels recursos fitogenètics adaptada a la realitat dels xicotets productors és un punt clau per a deixar de dependre tant de la indústria i poder ser més autònoms”, afirma Joseba.

“Crear criteris de flexibilitat per a la normativa d’ús dels recursos fitogenètics adaptada a la realitat dels xicotets productors és un punt clau per a deixar de dependre tant de la indústria i poder ser més autònoms”, afirma Joseba

Aleshores cal organització i mobilització social per a pressionar les administracions, un treball que des de fa més de 20 anys fa la Red Estatal de Semillas, de la qual formen part tant Connecta Natura com la Red de Semillas de Euskadi, junt amb desenes de col·lectius més de tot l’estat. Aliances amb universitats, campanyes de defensa de les varietats tradicionals, educació i divulgació o al·legacions a diferents lleis formen part d’aquesta tasca important.

Joseba ens conta que “durant els anys de la pandèmia hem estat poc actius en els treballs d’articulació de tots els actors que treballem aquesta temàtica i ara cal reprendre’ls perquè estem en un moment d’alarma, d’ofensiva completa contra tot allò que no és per al benefici de la indústria”. En eixe sentit, agraeix i valora molt l’oportunitat d’aquestes jornades per a reactivar el treball en comú de pressió social i institucional.

El treball de rescat

Però fins que arribe el moment on les normatives afavorisquen l’equilibri i no la concentració de poder, cal continuar treballant des dels marges en la tasca urgent de rescatar i conservar les varietats tradicionals i tots els coneixements associats.

Les iniciatives de recuperació de varietats tradicionals de fruiters són molt poques comparades amb les que recuperen varietats hortícoles. La reproducció dels arbres és més complicada ―normalment es fa per mitjà de l’empelt― i no es poden emmagatzemar com les llavors, han d’estar en el camp de forma permanent, per això és especialment necessària l’existència de les «xarxes de guardianes de varietats i coneixements tradicionals», que involucren les finques col·laboradores.

La xarxa que impulsa Connecta Natura és, potser, la més recent i van començar inspirades en el treball referent de la mateixa xarxa de llavors basca o de l’associació La Troje, de la Sierra Norte de Madrid. Ho descriuen com “un projecte col·lectiu, un punt de trobada i suport mutu de totes les persones i entitats del territori que vulguen actuar per a recuperar, conservar i promocionar les varietats tradicionals de cultiu, la cultura llauradora i els agroecosistemes rurals que han existit tradicionalment a les comarques de Castelló”.

Les persones sòcies signen un conveni i es comprometen a plantar i cuidar els arbres distribuïts per les associacions, que els reprodueixen en un viver. També arrepleguen tota classe d’informació sobre el seu comportament per tal de caracteritzar la varietat. És un procés col·lectiu de recuperació de coneixement que fins i tot ha aconseguit centralitzar-se en una Wikipedia especialitzada, la web Conect-e.

Aquestes xarxes, en tot cas, fan molt més que buscar, rescatar i recuperar varietats antigues. La revalorització de tot el que suposa això està vinculada a l’apoderament de les comunitats rurals, a la reflexió sobre els models de producció i a la defensa del territori. La part de prospecció, de cerca d’arbres antics, implica la construcció i socialització d’un relat que trenca amb els esquemes de la idea de progrés que es van imposar al camp, començant per situar la biodiversitat enfront del monocultiu, el procomú (allò que és de tots i alhora de ningú) enfront de la propietat privada, l’autonomia enfront de la dependència, els coneixements populars enfront dels oficials i els treballs de cures i reproductius enfront de l’afany de lucre econòmic.

La part de prospecció, de cerca d’arbres antics, implica la construcció i socialització d’un relat que trenca amb els esquemes de la idea de progrés que es van imposar al camp, començant per situar la biodiversitat enfront del monocultiu

Com el mateix nom indica, aquestes xarxes connecten persones i projectes amb una preocupació en comú, però que sovint tenen perfils diversos. Hi participen tant professionals de l’agricultura com aficionades amb finca d’autoconsum, però també ajuntaments, instituts o escoles. Són estructures horitzontals i obertes que organitzen activitats de promoció de les varietats (xarrades, degustacions, formacions, fires...) i que, finalment, regeneren el teixit social al voltant del sector primari, un teixit que aquestes dècades s’havia perdut, i ho fan a partir d’una activitat il·lusionant i en positiu.

La defensa del territori

Al principi hem parlat del que simbolitza arrancar una olivera centenària del seu entorn per a dur-la a terra estranya com a element decoratiu. Hem vist també l’abisme que separa el món d’una varietat comercial i el món d’una tradicional. Per a completar aquest quadre del sector primari contemporani, hem d’acabar amb l’atac més brutal: el de la transició energètica capitalista.

“Ja no és només com de dur és el sector, que és dur però que ens agrada, sinó que és també defensar les oliveres de l’amenaça que se les enduguen als vivers i, ara, macroprojectes d’aquest estil. És molt bèstia. Mires el mapa de com quedaria tot i... qui voldrà viure ací?”, aquesta és la pregunta que es fa Alba Cebrián, del projecte Malaerba, productora de cultius de secà amb el seu company. Joves que s’han quedat en el món rural per a viure de la terra.

La comarca de la Plana Alta de Castelló s’enfronta a interessos energètics que canviarien radicalment l’ús de la terra, el paisatge i les vides de la gent, i que no deixaran beneficis en el territori

La comarca de la Plana Alta de Castelló, com tantes altres per tot l’estat, s’enfronta a interessos energètics que canviarien radicalment l’ús de la terra, el paisatge i les vides de la gent, i que no deixaran beneficis en el territori. Un és el macroprojecte de plantes fotovoltaiques conegut com a Magda, de 472 ha, que atacaria directament més de 60.000 arbres en secà tradicional.

Alba explica que estan mobilitzant-se junt amb plataformes d’altres comarques, convocant el veïnat, reunint-se amb polítics, amb la premsa, amb les universitats. “Sempre hem pensat que no hi havia molt d’interés en aquesta comarca perquè no tenim atractius turístics, però els últims anys hem aprés a donar valor al secà, a l’arquitectura de pedra seca, al que mengem i fem, que és l’ametlla, la garrofa i l’oliva. El nostre missatge és cuidar la terra, resignificar-la. Per això fa tant de mal viure de sobte amb la sensació que tot el que treballem i recuperem no val per a res, perquè t’ho llevaran”, explica. La plataforma No al Magda estava també present en les jornades Rebrots d’Arrel, perquè el rescat de varietats i coneixements tradicionals i la defensa del territori estan íntimament lligats.

Hectàrees de plaques i quilòmetres de torres de molt alta tensió que arrasaran cultius i masos per a dur l’energia cap a les ciutats. Laura Palau, recollint les olives que queien damunt l’asfalt, es preguntava si acostar la lògica del camp a la urbanita amb la seua obra serviria de provocació per a repensar les nostres maneres d'habitar un món urbanocèntric. Pensava en tot allò que fa que alguns dels propietaris de les oliveres centenàries opten per vendre-les. Amb les seues paraules, “aquest és un exemple de la pressió que s'exerceix sobre l'individu, que no hauria de triar tantes vegades entre els seus valors morals i el sentit de supervivència”.

Com eixe dilema intern del llaurador, ara mateix tenim dos mons en lluita que podrien anomenar-se biodiversitat i monocultiu. Ja sabem de quina part estan les normatives i com ens limiten; per això hem de lluitar per canviar-les, per a refer el fil trencat i que l’agricultura torne a generar biodiversitat, com sempre ha fet.

Projecte Radiant

L’agricultura mediterrània fa anys que està en una dinàmica de crisi, induïda pel canvi climàtic (sequeres, temperatures extremes, increment de plagues i malalties), la crisi socioeconòmica i la tendència especulativa del mercat agroalimentari.

Diversos estudis (FAO, 2010) indiquen que una de les solucions a aquesta situació passa per la diversificació de la producció mitjançant la recuperació d’espècies i varietats que s’han cultivat tradicionalment al territori i que, per tant, estan més adaptades a les condicions locals i són més resilients enfront dels canvis del clima. Aplicant els coneixements i els recursos tècnics actuals a aquests cultius, es pot millorar la productivitat, respecte als estàndards tradicionals, i assolir models de cultiu més sostenibles gràcies a la seua rusticitat, en comparació amb l’agricultura convencional. A més a més, la transformació i l’elaboració de subproductes permetria ampliar-ne el consum i les vies de comercialització. Finalment, són cultius amb un valor afegit, perquè estan vinculats a un paisatge i una cultura determinats.

D’altra banda, cal fer front al caràcter inestable i especulatiu actual del sistema agroalimentari, en el qual els preus de compra al llaurador o llauradora van a la baixa. Cal actuar de forma transversal en els diferents esglaons de la cadena de valor de cada aliment (productores, elaboradores, distribuïdores i punts de venda, entre d’altres) per a afegir, progressivament, valor al producte i cuidar la relació amb les consumidores. Cal avançar cap a cadenes de valor dinàmiques, amb una vinculació més estreta entre les consumidores i la resta de persones implicades i compartir informació sobre les necessitats i les possibilitats de cadascuna de les parts.

A més, l’Informe de Perspectives Agrícoles de la Unió Europea, publicat recentment, va concloure que l’increment de la preocupació de les consumidores i consumidors per la seua salut, el benestar animal i el medi ambient conduiran les agricultores i agricultors de la UE a produir una major diversitat de cultius i establir vincles més directes amb les consumidores i els consumidors. S’ha d’avançar cap a models de producció i consum més agrodiversos, sostenibles i justos, que incorporen tant la cura del territori com la dels seus habitants.

El projecte Radiant integra les dues perspectives esmentades anteriorment per desenvolupar una recerca participativa dirigida a cogenerar coneixement i ferramentes que afavorisquen la transició cap a una producció i un consum més vinculats i agrobiodiversos. Per afavorir aquest canvi, estudia els cultius tradicionals des de la perspectiva agronòmica, ambiental, econòmica i social, posant a prova diferents models de producció, transformació i distribució que siguen innovadors i fàcils de dur a la pràctica.