Ecología
El somni de viure de la terra

“Els béns naturals són el centre de totes les disputes del planeta”. Amb aquesta afirmació va començar el discurs d'un ramader basc jubilat, Paul Nicholson, connectat via telemàtica davant una sala amb més de 30 joves que l'escoltaven a Alboraia (l'Horta Nord). Joves que han apostat per dedicar-se al camp: a l'horticultura, al sector del vi, a la fruita, a la transformació d'aliments..., però que també han apostat per militar activament en una organització agrària, en la Coordinadora Camperola del País Valencià (CCPV-COAG), conscients d'allò que Nicholson explica: “La mercantilització dels aliments, de la natura i de la biodiversitat confronta directament amb l'agricultura camperola i amb el seu paper de defensora de les llavors, la terra, l'aigua, la vida”.

Nicholson és contundent perquè va viure en primera persona la formació i consolidació, des de 1993, de La Vía Campesina, el moviment global que actualment articula 250 milions de famílies a tot el món i que ha esdevingut referència política i ha definit conceptes com la sobirania alimentària. “Realitats diferents, però un llenguatge i una anàlisi comuns: l'alimentació ha d'estar en mans de la gent, no de les multinacionals”, afirma l'activista.

Malgrat que Nacions Unides ha destacat que la xicoteta agricultura i ramaderia ha sigut clau durant els mesos més durs de la pandèmia, els poders polítics continuen impulsant un altre model, l'agroindustrial

I és que, malgrat que Nacions Unides ha destacat que la xicoteta agricultura i ramaderia ha sigut clau durant els mesos més durs de la pandèmia per la seua capacitat d'adaptació i coneixement del territori, els poders polítics continuen impulsant un altre model, l'agroindustrial, “l'agricultura fòssil”, com diu Paul. Això també passa a casa nostra, per això la CCPV (que forma part d'aquest moviment per la sobirania alimentària), amb el suport de l'ONG Mundubat, va organitzar el mes d'abril passat aquestes jornades de formació destinades a generar debat entre les persones afiliades al voltant de la construcció de sobirania alimentària al País Valencià, especialment a partir d'un pilar fonamental: el dret d'accés a la terra.

Construir alternatives de vida

Mar Cabanes va ser una de les assistents a les jornades. Ja fa més de cinc anys que es va instal·lar al seu poble, Monòver (Vinalopó Mitjà), i amb el seu company va posar en marxa una cooperativa, La Zafra. Elaboren vins naturals que tracten de comercialitzar en circuits de proximitat, malgrat que l'últim any, amb els mesos de tancament de l'hostaleria, obrir-se pas en el mercat ha sigut encara més complicat. Per a ella l'amenaça més gran per a l'agricultura a xicoteta escala és la falta de relleu generacional: “No s'ha promogut l'agricultura com a opció de futur i treball digne, les famílies no aproven que els seus fills ens dediquem al camp i les que ho hem fet hem mantingut una lluita constant”. I això està lligat amb els preus dels aliments i el model productiu i de consum, que fan que la producció de secà no siga rendible si no hi ha, com el cas de Mar, una transformació que afegisca valor al producte.

Mans joves per cuidar la terra

Gonzalo Sánchez

Agricultura

Mans joves per cuidar la terra

Gonzalo Sánchez

La manca de relleu generacional, les dificultats per accedir i rendibilitzar la terra i la desconnexió entre el camp i la ciutat són els reptes principals als quals ha de fer front el sector.

“Jo sóc de família camperola i he crescut amb missatges negatius d'aquesta professió; de fet, d'adolescent em va generar rebuig i fins que no vaig tornar de la universitat no volia saber res del camp”. Parla Pau Agost, de 27 anys, de la Vall d'Alba (la Plana Alta) i tècnic de l'entitat Connecta Natura, qui també va assistir a les jornades d'Alboraia. Pau va estudiar biologia a Barcelona i la seua experiència en moviments socials i en el món acadèmic el va decebre i el va fer reflexionar. “Vaig adonar-me que jo venia del camp i que la manera d'avançar i construir alternatives de vida amb què millor em sentia era en tot allò relacionat amb la terra, l'alimentació, el món rural”. Aleshores, tot i saber que no seria gens fàcil, va decidir formar-se en agroecologia i ajudar amb les terres dels seus pares transformant la gestió cap a l'agroecologia i buscant fórmules per controlar-ne ell mateix la comercialització.

Segons un estudi de 2017 del Tribunal de Comptes Europeu, el 3% de les explotacions agrícoles controlen el 50 % de les terres dels països de la UE, en un procés creixent d'acaparament

Segons un estudi de 2017 del Tribunal de Comptes Europeu, el 3% de les explotacions agrícoles controlen el 50 % de les terres dels països de la UE, en un procés creixent d'acaparament. El territori valencià, des de la perspectiva del sector primari, manté encara una estructura minifundista que pot dividir-se en dos blocs: la part litoral, amb cultius de regadiu (horta, cítrics i arròs) enfocats majoritàriament als mercats d'exportació, i la part d'interior i de muntanya, amb cultius de secà (oliveres, raïm, ametllers) i menys marge de rendibilitat. En la CCPV afirmen que incorporar-se a l'activitat agrària és pràcticament impossible si no has accedit a la terra per herència; i l'experiència de Mar ho confirma: “Nosaltres vam començar amb les terres familiars i tot i això va ser molt complicat; s'han de gestionar les relacions emocionals, de poder i de maneig, perquè tenim idees diferents de com treballar la terra”.

I és que en l'agricultura a xicoteta escala també hi ha un xoc de models entre les pràctiques convencionals, amb entrades de productes químics i el costum de llaurar per a no tindre vegetació auxiliar, i propostes agroecològiques com les de Mar i Pau, que gestionen la biodiversitat d'una manera més respectuosa i minimitzen l'ús de fitosanitaris. Moltes de les persones joves que s'incorporen al sector ho fan, de fet, amb aquesta vocació agroecològica, tant al País Valencià com a la resta de l'Estat.

La terra com a objecte de disputa

Malgrat que fa pocs anys que s'hi dedica, Pau ja ha viscut en primera persona la dificultat de l'accés a la terra. Amb sa mare, va intentar comprar el bancal adjacent d'ametlers, que feia més de vint anys que estava abandonat. Van invertir molt de temps a trobar a la propietària, accedir als papers, negociar... i finalment es va fer arrere. “Va dir que pel preu que li pagaríem, que era el preu normal de la terra a l'interior, no pagava la pena ni moure papers, que millor deixava la parcel·la per si el seu fill volia fer-se un xalet algun dia”.

A les terres de la part litoral, prop de Castelló, els va passar una cosa pareguda. Pau gestiona algunes parcel·les de cítrics de la seua família i li agradaria tindre-les en propietat. En aquest cas la possibilitat d'especular amb la terra en una zona constantment amenaçada per plans urbanístics va fer que el preu que li demanaren estiguera totalment fora del seu abast. “La gent no té una mentalitat de valorar tot el que ha costat que eixa terra siga fèrtil; no és només valorar tot el que pot donar-nos, sinó tot el que li devem pels nostres avantpassats. La 'cultura del ladrillo' ha generat aquesta idea al nostre cap: no veiem vida, veiem bitllets”, afirma.

Enguany, Mar té dificultats per a llogar bancals i ampliar la producció de raïm perquè els propietaris esperen llogar-los a les grans empreses que tramiten les vora 1.500 hectàrees de parcs fotovoltaics projectats al municipi de Monòver

Ara hem de sumar un nou element a aquesta situació complexa: els macroprojectes d'energies renovables, que ofereixen preus per les terres rústiques molt per damunt del preu de lloguer o venda del mercat. Enguany, Mar té dificultats per a llogar bancals i ampliar la producció de raïm perquè els propietaris esperen llogar-los a les grans empreses que tramiten les vora 1.500 hectàrees de parcs fotovoltaics projectats al municipi de Monòver. “Plou sobre banyat”, diu Mar, “si l'agricultura fora rendible, la gent no cediria les terres per a això. Hem de fer una reflexió profunda com a societat sobre el nostre model de vida i de consum”.

En molts territoris del País Valencià, la ciutadania s'ha organitzat per a rebutjar la manera en què està imposant-se la transició energètica, quan a les zones rurals fa dècades que es treballa per a revalorar el patrimoni cultural i natural i fer que la gent es quede als pobles. Com diu el manifest de la Plataforma Sol Sostenible de Monòver, a la qual pertany Mar, “una part important d’estes accions i projectes poden veure’s truncats i quedar en no res per interessos de grans corporacions disfressats de consciència mediambiental”.

Què es pot fer davant totes aquestes amenaces sobre la terra? La victòria més important de La Vía Campesina els últims anys va ser aconseguir l'aprovació en 2018 de la Declaració de les Nacions Unides sobre els Drets Camperols, després de sis anys de treball amb diverses organitzacions aliades. Aquesta declaració és un reconeixement del camperolat com a subjecte de drets i, encara que no és de compliment obligatori directe per als estats, és una eina de lluita molt important. El dret a la terra, individual i col·lectiu, i a gestionar-la de forma sostenible, és un dels punts clau de la declaració i un dels més polèmics en els debats d'aprovació. Com a part dels treballs d'implementació de la Declaració, actualment a Europa s'avança en una proposta de directiva que regule l'acaparament de terres i establisca les bases per a la cura de la terra fora del mercat.

Tot i això, La Vía Campesina reconeix que estem en un moment en què les institucions internacionals i els seus instruments perden legitimitat i eficàcia, ja que estan cada vegada més cooptades pels poders econòmics i polítics.

Sindicalisme agrari transformador

En l'àmbit estatal, el sindicat EHNE Bizkaia fa més de vint anys que va decidir esdevenir una eina transformadora. El sector, com en altres territoris, caminava cap al monocultiu i el productivisme, sense relleu generacional, aleshores van prendre la decisió de reorientar totes les accions de l'organització cap a pràctiques sostenibles: diversificació, agroecologia i comercialització de proximitat.

Va ser una aposta arriscada que va costar fer entendre perquè era justament el contrari al que promovia el govern basc (grans inversions i especialització), però sabien que podria haver-hi un perfil de joves, fins i tot d'origen urbà, amb interés a autoocupar-se en aquestes activitats. I no s'equivocaren. Unai Aranguren va explicar a Alboraia com va ser el procés i com va retroalimentar la seua organització. “Un dels components més forts va ser la formació, pràctica i política, buscàrem productors experimentats que acompanyaren la fase de tutorització; una altra part important van ser les aliances amb universitats, grups de consum, moviments socials i la mateixa Vía Campesina”.

Segons un estudi del Ministeri d'Agricultura de 2020, del total dels joves que accedeixen al sector en tot l'Estat, només el 28 % en són dones

També va destacar que aproximadament el 50% de les incorporacions van ser dones, un fet molt cridaner si tenim en compte que, segons un estudi del Ministeri d'Agricultura de 2020, del total dels joves que accedeixen al sector en tot l'Estat, només el 28 % en són dones.

La incorporació al sector primari promoguda per l'administració requereix un endeutament inicial amb molt de risc i EHNE considera més lògic una incorporació progressiva, que done l'oportunitat de provar, equivocar-se, canviar de producció, aprendre. Pau no hi pot estar més d'acord, “pel que jo he sentit de la gent jove que ha demanat ajudes d'incorporació, has de tindre molt clar el que vols, perquè són cadenes que et lliguen i condicionen i estan pensades des d'una perspectiva empresarial que no és el que jo vull”. Pau sent que l'administració exclou a qui, com ell, vol treballar dins d'un model d'agricultura camperola i d'amor a la terra.

“Més enllà de deixar-se portar per les polítiques i les ajudes, les organitzacions agràries hem de marcar el camí cap a un objectiu clar, la sobirania alimentària i l'agricultura camperola que defensa i cuida la terra, que és autònoma, que entén el seu entorn”, explica Unai, i fa un paral·lelisme amb l'economia de caseriu tradicional del País Basc, que produïa aliments per a l'autoconsum i la venda de proximitat amb la implicació de tota la família, intercanviava coneixements, generava la seua pròpia energia, etc.

Amb aquestes reflexions, en les seues primeres jornades presencials des de fa més d'un any, la CCPV ha aconseguit el seu objectiu: encetar un debat polític, fer xarxa amb les aliances estatals i internacionals —hi van intervindre també representants del Movimiento Sin Tierra de Brasil, del Sindicato Andaluz de Trabajadores/as o del Sindicato Labrego Galego—, i un dels motius més importants pels quals Mar i Pau van decidir fer part d'aquesta organització: compartir amb altres projectes i saber que no estan soles.

“És molt important formar part d'una xarxa que puga fer pressió i treballar directament amb les administracions perquè la nostra realitat s'escolte i canvien les normatives”, diu Mar, i Pau afegeix: “En aquestes trobades pots compartir i mirar als ulls la gent que està en la mateixa lluita i amb els mateixos problemes i jo, després, torne a la meua realitat i tot continua igual, però em resulta més fàcil continuar lluitant per a poder aconseguir el somni de viure de la terra”.