We can't find the internet
Attempting to reconnect
Something went wrong!
Hang in there while we get back on track
Okupación
Llar disponible fins a l’1 de juny
Quinze habitatges de la urbanització Monte Pedrera de Dénia (Alacant) han estat desallotjats en els últims mesos. Les noves construccions, l’escassesa de lloguers anuals, l’elevat preu de l’habitatge i aquest exemple d’ocupació són part d’un mateix fenomen: un mercat d’habitatge lucratiu que oblida la majoria de la població.
Al passadís de la segona planta fa olor de guisat. És gairebé migdia i fills, nores i nets comencen a arribar a aquest pis ocupat de la Urbanització Monte Pedrera a Dénia. Cecilia i Alberto [noms ficticis] cuinen al foc una gran olla amb aroma a hivern. Viuen ací des de fa tres anys, encara que probablement aquest mes de gener han d’acomiadar-se de la qual consideren la seua llar.
La d’aquesta parella és una de les últimes famílies ocupes d’aquest edifici, conegut pels vilatans com “el monstre groc”: una urbanització laberíntica que el maig de 2019 va ser notícia en els periòdics per una denúncia dels propietaris, els qui asseguraven viure sota amenaces i contínues agressions. Les càmeres de gairebé tots els informatius nacionals van acudir a la urbanització i fins i tot va haver-hi una connexió especial amb un matinal de Telecinco. Els van batejar com a “okupes de luxe”, però no es va aprofundir en els motius pels quals aquestes 23 famílies havien arribat a aquesta situació a un enclavament tan turístic com Dénia. Les càmeres se’n van anar sense mencionar que l’edifici de Monte Pedrera és només la cara més salvatge de la manca d’habitatge accessible a la capital de la Marina Alta, la punta de l’iceberg d’un fenomen silenciós i pervers que contrasta amb l’excés d’apartaments vacacionals.
D’inquilins a okupes
A la ciutat de la gamba roja i el descans a primera línia de platja, aconseguir un lloguer anual és una odissea per als residents que mantenen viva Dénia durant les quatre estacions. En aquest context, fa quatre anys, Monte Pedrera es va presentar com una oportunitat. Veïns i veïnes van arribar a la urbanització atretes pels baixos preus de lloguers anuals, una suma de dues variables molt difícil de trobar a la ciutat.
Elena [nom fictici] no s’ho va pensar i, en 2016, es va mudar amb la seua filla a un d’aquests apartaments. Pagava 250 euros de lloguer sense comptar les despeses. L’arrendador era una empresa que s’encarregava de gestionar els cinquanta-un habitatges de la urbanització que la constructora Japsa no havia pogut vendre a causa de la crisi. Elena conta que un dia va arribar un home que no coneixien a demanar-los el lloguer. Es va presentar com a membre de la promotora i assegurava que tots els inquilins tenien deutes: “Llavors érem molta gent, treballadores de tota mena, que havíem caigut en una estafa per buscar un lloguer assequible”, recorda Elena.
“Va haver-hi un moment en el qual no sabíem a qui havíem d’abonar la renda perquè es personaven dos homes diferents per a recollir-la, així que un advocat ens va dir que deixàrem de pagar fins que no s’aclarira a qui pertanyien aquests 51 habitatges”, declara Elena. Japsa tenia deutes amb la comunitat —hui en dia ascendeixen a uns 250.000 euros, segons l’administrador de la finca— i havia deixat de pagar el préstec al banc, així que el desembre de 2018 la titularitat dels habitatges va passar a ser del Sabadell. L’entitat bancària els va vendre a un fons encara anònim que va començar un procés de desallotjament i desocupació amb la intenció de recuperar els habitatges i posar-los en venda. “Vam anar a judici i al final ens van dir que pagàrem el lloguer endarrerit i que marxàrem”, recorda aquesta antiga inquilina. Molts van pagar i s’hi van quedar, alguns van marxar i uns altres s’hi van quedar sense pagar el lloguer endarrerit. “Jo vaig marxar per tot l’estrés que m’havia causat viure allà, però vaig tardar un poc perquè em va costar trobar un lloc per a mi i per a la meua filla”, assegura Elena, que ha passat de pagar 250 euros de lloguer a abonar-ne 650. Ara per ara, més de la meitat del seu sou és per al pis i les despeses de llum i aigua.
Sabadell va vendre a un fons encara anònim que va començar un procés de desallotjament i desocupació amb la intenció de recuperar els habitatges i posar-los en venda
Cecilia i Alberto [noms ficticis] s’hi van quedar perquè no sabien on anar. Els seus fills i nets havien començat a arribar a la urbanització i no trobaven un lloc al qual moure’s. “Ací pagàvem 350 euros de lloguer més despeses de llum i aigua”, asseguren. La seua nora, Raquel [nom fictici], té 23 anys i tres fills. Va entrar a viure directament com a ocupa i assumeix les acusacions dels propietaris de Monte Pedrera cap a la seua família, però argumenta la dificultat d’accedir a un habitatge anual que es puga permetre. “Jo mai ocuparia un habitatge que fora d’algú”, assegura. “A mi m’agradaria pagar un lloguer normal i viure tranquil·la, però no tenim ingressos fixos ni nòmines a presentar, i, a més, som gitanos, així que ho tenim més difícil”, afirma.
Ricardo [nom fictici] va ser un dels veïns que va arribar a Monte Pedrera en aquest període d’inestabilitat per la titularitat dels pisos. Va tornar de treballar fora i va estar un mes vivint a casa d’uns amics mentre buscava un lloguer. Tenia diners per a pagar l’entrada i diversos mesos, però li demanaven un contracte de treball fix, del qual manca. Treballa en hostaleria i les seues ocupacions acostumen a ser temporals. Va estar vivint allà més d’un any fins que va trobar un lloguer que podia assumir: “No crec que ningú vulga viure d’ocupa i que et tallen la llum i l’aigua amb freqüència, com passava a Monte Pedrera malgrat que hi havia famílies amb xiquets”. No és una opció fàcil, reconeix, però llogar un habitatge també és una cosa complexa “quan passes un moment difícil”.
En l’equador de l’estiu de l’any passat, Ricardo va aconseguir una caseta vella molt barata que ha de reparar, però en la qual pot viure sense marxar quan arriba el període estival. “Si haguera de pagar un lloguer de 400 euros tots els mesos, ho tindria molt difícil”, assegura. Quan els turistes marxen, se’n va amb ells una part important de l’oferta d’ocupació. Segons les dades oficials de l’atur, cada any 3.000 treballs desapareixen a Dénia quan finalitza l’estiu, una dada que sumada als elevats preus del lloguer, es tradueix en hiverns durs.
Enrique, propietari d’un bar a la zona cèntrica, ha passat mesos sense poder pagar el lloguer de la seua casa per a fer front a les despeses del negoci a l’hivern. Afortunadament, conta, el seu arrendador entén l’ona estacional en la qual es mou la ciutat i li perdona algun endarreriment que ha de pagar a l’estiu. Però aquest fet, reconeix, no és l’habitual: “Quan se’n van els turistes és molt difícil mantenir el teu negoci, ací diem que a l’hivern se sobreviu… A mi no m’importa estrényer-me el cinturó, però si no pague el lloguer del bar, m’expulsen i em quede sense res. Si he de triar, preferisc deure el de casa”, conta. Enrique paga 350 euros de lloguer sense comptar les despeses: “És un import baix perquè és una casa vella del centre que em va costar molt aconseguir. Si l’amo de la meua casa no m’hi deixara quedar-me quan no puc abonar-los, no sé què faria”, conclou.
Una casa per persona
Una cerca ràpida en portals web de lloguer d’habitatges basta per a veure com els preus es tripliquen els mesos de maig a octubre. El cartell “disponible fins a l’1 de juny” és el que més vegades es penja en els anuncis d’aquest tipus. Jordi Pinyol, tècnic assessor de Compromís per a l’elaboració del Pla General Estructural de la ciutat, té clar que ara mateix la ciutat viu una crisi de l’habitatge anual i que es deu a una falta de voluntat. “No és una qüestió d’escassesa d’habitatge, a Dénia toquem a una casa per habitant”, assegura. En aquest municipi costaner hi ha 43.000 habitatges construïts i sis de cada deu d’ells romanen buits tot l’any. En els mesos de temporada alta la població es triplica, superant en molts casos els 120.000 habitants. “Amb aquestes xifres es poden identificar molts problemes”, assegura Pinyol, “com que estem enfront d’una ciutat estacional amb molta pressió turística i que això influeix, i molt, en el preu de l’habitatge”.
En Dénia hi ha 43.000 habitatges construïts i sis de cada deu romanen buits tot l’any
Pinyol és conscient que els ciutadans estan pagant les conseqüències de la bombolla immobiliària que, si bé es va patir a tota Espanya, va sacar especialment les zones de costa. Pinyol apunta que “el 10% de tots els habitatges que es construïen a Espanya anualment” s’alçaven al País Valencià. Això, explica, repercuteix en els preus de l’habitatge: “El preu de les cases a Dénia era molt alt perquè hi havia molta demanda —el metre quadrat es va arribar a pagar a 3.500 euros— i moltes persones que les compraven ho van fer per a vendre-les”, contextualitza. La crisi va arribar i no van poder traure la rendibilitat esperada: “Els propietaris no van aconseguir vendre a un preu que deixara benefici, així que es va començar a cobrar lloguers molt alts”, assegura. Això explica que el lloguer vacacional haja estat sempre la primera opció: “Algunes persones van veure que en tres mesos d’estiu i algun cap de setmana podien traure més beneficis que llogant l’habitatge durant tot l’any”, resumeix Pinyol, “i, a més, a vegades l’ingrés es feia en negre”.
A Dénia concorren altres factors que encareixen el preu de l’habitatge i, per tant, del lloguer. El primer és el model de ciutat. L’extensió de la seua platja —uns 14 quilòmetres en total des del principi de les Marines fins al final de les Rotes— converteix Dénia en una ciutat molt horitzontal i poc compacta, en la qual, a més a més, predominen les urbanitzacions, un model d’habitatge amb molts espais comuns i piscines. “Això encareix molt el preu, d’una banda perquè molts habitatges estan en primera línia de costa, que és la més cotitzada; i per una altra, perquè a les urbanitzacions el metre quadrat és més car que un edifici compacte”, explica Pinyol. “A més, les despeses de mantenir una ciutat extensa són més elevades; encara que la majoria de cases estiguen buides, el camió del fem, la policia, l’aigua o els serveis han d’arribar igualment”, afegeix Pinyol, que també assegura que els residents anuals són els principals perjudicats d’aquesta situació.
Un problema que es fa més complex encara si s’afegeix que la principal indústria de Dénia és el turisme, i per tant, l’hostaleria. “Si a l’estacionalitat de l’ocupació li sumem que l’hostaleria és un sector molt precaritzat, el resultat és la inseguretat laboral”, assevera Pinyol. El tècnic assegura tenir clar que, amb uns sous dignes i estables durant tot l’any, no existirien tants problemes per a pagar els 600 euros mensuals que costa un lloguer mitjà a la ciutat. Segons dades de 2019 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el salari brut en el sector de l’hostaleria és de 1.200 euros al mes.
“Augmenta la demanda, augmenten els requisits per a accedir a l’habitatge i al mateix temps baixen les condicions sociolaborals que et permeten demostrar solvència”, resumeix Pinyol. A aquest trencaclosques cal afegir l’augment del nombre d’immobiliàries. Cada vegada més arrendataris demanden aquest servei i els requisits d’accés a l’habitatge es tornen més estrictes: dos mesos de fiança, contracte de treball fix a una ciutat que viu a l’estiu i una nòmina solvent. “Ací molta gent viu del negoci immobiliari perquè amb una inversió zero tens marges de beneficis molt alts”, suggereix Pinyol. En 2012 hi havia 212 immobiliàries a Dénia; en 2018 se’n van registrar 421.
Cada vegada més arrendataris demanden el servei d'immobiliàries i els requisits d’accés a l’habitatge es tornen més estrictes. En 2012 hi havia 212 empreses d'aquest tipus a Dénia; en 2018 se’n van registrar 421
“Estem en un moment en el qual cal buscar solucions a escala institucional, com un parc d’habitatge social”, sentència el tècnic. Mentrestant, alerta, la pobresa buscarà solucions, també les més desesperades. “El fet més terrorífic de hui en dia és que a vegades no pots viure del teu sou. Crec que les ocupacions són una mesura de desesperació”.
Desallotjament al gener
Raquel [nom fictici] conta que en aquest moment viuen d’ocupes a Monte Pedrera set o huit inquilins que seran desallotjats al gener. El mateix dia de la visita d’El Salto al lloc hi ha dos operaris canviant panys i buidant cases. Alberto assegura que ha intentat arribar a un acord de lloguer, però que “l’empresa no vol llogar més, i menys a aquests preus”.
Per a ells, el pis on viuen és la seua llar. Porten allà tres anys i està acabat de pintar. Un quadre que imita el bes de Klimt penja sobre una paret roja del saló. Des del seu balcó es veuen altres de les cases ocupades. En un d’ells aireja roba blanca de bebé pulcrament estesa; hi viu una dona jove amb el seu fill i el seu marit, qui té problemes de mobilitat. Un dels baixos està perfectament cuidat, amb les gandules d’estiu llestes per a prendre el sol i les cortines que fan joc amb les fundes del sofà. Trau el cap una dona espanyola de mitjana edat que prefereix no parlar. En alguns replanells les portes tenen peluts. Una quotidianitat que contrasta amb els panys forçats, la brutícia de la piscina i dels patis i amb alguns utensilis acumulats a les zones comunes. Des del 2017, els propietaris van deixar de pagar l’aigua, la llum i el manteniment de la urbanització perquè, expliquen, la promotora no els pagava el percentatge de despeses que li tocava per posseir 51 habitatges que, si no hagueren estat llogades, s’haurien quedat buides.
“Estem treballant-ho”
Cristina Morera Vengut, regidora d’Igualtat, Polítiques Inclusives i Habitatge, assegura a aquest mitjà que l’Ajuntament és conscient de “la difícil situació de l’accés a l’habitatge a Dénia” fruit de “lloguers alts i escassesa d’opcions de lloguer anual”. “Estem a un municipi amb molta pressió turística i moltes cases buides”, declara la regidora, que afegeix que de moment “no està en mans de l’Ajuntament ocupar-les”. Tampoc existeix al municipi un banc d’habitatge social, però Morera assegura que estan treballant amb la Conselleria d’Habitatge per a “buscar una solució a mitjà termini”. Al desembre, el Conseller d’Habitatge, Rubén Martínez Dalmau, va visitar la ciutat per a estudiar possibles solucions, entre les quals baixar el lloguer.
No obstant això, l’Ajuntament no té dades de quantes persones poden estar en risc d’exclusió social, de qui són les principals persones afectades per la dificultat de l’accés a l’habitatge ni de quants desnonaments hi ha hagut en els últims anys. Tanmateix, informes independents com el que elabora AIS Group sobre la pobresa a Espanya mostren que Dénia i Xàbia figuren entre els municipis espanyols de més de 25.000 habitants amb més població en risc d’exclusió social. A la capital de la Marina Alta aquesta realitat afecta el 30,7% de la ciutadania. No en va, Cáritas va alertar l’any passat que la pobresa s’estava fent crònica i que moltes famílies no podien pagar l’aigua, la llum o el lloguer: “El 45% de les persones que vam atendre eren noves”, asseguren des de l’organització.A la ciutat de la bandera blava tampoc existeix cap alberg municipal on les persones sense sostre poden passar la nit.
A la capital de la Marina Alta, la població en risc d’exclusió social supera el 30%
Són xifres que contrasten amb els ingressos que deixen els 400 visitants diaris que rep Dénia durant juliol i agost. Però se’n van els turistes i comença una altra etapa a aquesta ciutat d’antics pescadors i comerciants de panses. El bullici dels mesos d’estiu deixa pas a llums apagades i persianes baixades dels pisos costaners, i a les Marines, una carretera de més de cinc quilòmetres que voreja la mar, només brilla alguna finestra solitària. Arriba l’hivern a Dénia i els que s’hi queden comencen a sobreviure.