Memoria histórica
Neus Català, sinònim de lluita

Una vegada vaig agafar les mans d’una exdeportada. Va ser l’any 2016, en un acte de commemoració que es celebrava al camp de Mauthausen-Gusen (Àustria). Era una dona polonesa, encorbada i arrugada pel pas del temps. Estàvem fent-nos una foto i jo estava assentada al sòl. Em va donar les mans per ajudar a aixecar-me. Ens vam quedar amb les mans agafades uns segons. Tenia uns ulls blaus, atents, penetrants. Em va somriure.

El 13 d’abril de 2019, la vespra de la celebració del Dia de República, i coincidint amb la data de la defunció de la catalana Mercè Rodoreda, Neus Català va morir al seu poble natal, els Guiamets, a la província de Tarragona. “Encara que la guanyem serà com si l’haguéssim perduda, una guerra serveix perquè la perdi tothom”, escriví Rodoreda sobre la guerra que va obligar a exiliar-se a totes dues. M’haguera agradat agafar les mans de Neus Català, les seues mans petites, molsudes, habitades d’arrugues i una mica deformades degut als anys que va treballar com a pagesa. Les seues mans fortes. Ella se les mirava molt.

Tenia 103 anys, però fins l’últim alè va lluitar per les seues idees amb la mateixa decisió que quan era una jove resolta, enèrgica i tossuda. “Va ser una dona compromesa amb els seus valors, la seva gent i el seu país, i en un moment que el que es valora és l'individualisme, és un bon exemple”, recorda Adelina Escandell, presidenta de la Fundació l’Alternativa.

Lluitar per uns valors

De família pobre, només va poder anar a l’escola del 5 als 14 anys, quan va haver d’ajudar el seu pare en el camp. D’ell, un home decidit i d’idees clares va aprendre, no només a estimar la seua terra i el seu país, sinó també “el valor de tenir un projecte de vida: ser comunista”, “catalanista”, “republicana”, explica Escandell, qui va formar part en diverses ocasions de la comitiva que li entregava any rere any el carnet del PCC.

L’esclat de la guerra l’agafà amb 21 anys i un projecte de futur ja dissenyat: deixar el poble i convertir-se en infermera. No obstant, va fundar les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) dels Guiamets; i no va ser fins maig del 1937, que va marxar amb un grup del PSUC a Barcelona per començar la seua carrera com a auxiliar d’infermeria.

Dos anys després, va rebre l’oferta de convertir-se en la infermera cap d’una de les anomenades colònies de Negrín, integrada per xiquets orfes o amb els pares al front en la seua majoria. Però, quan Franco va arribar a Barcelona es va veure obligada a fugir cap a l’exili amb els 182 nens.

Instal·lada a Carsac (França), va començar a lluitar per la Resistència. O, el que és el mateix, va continuar lluitant, com explica Carme Martí, autora del llibre Un cel de plom, pel seu “compromís pels valors democràtics”. “En la perseverança, va lluitar tota la vida”; i així, buscant guanyar la seua batalla contra el feixisme, es va casar amb el seu primer marit per tal d’obtindre la nacionalitat francesa. Tots junts, van ajudar els joves refugiats a les muntanyes que eren declarats desertors al no presentar-se al Servei de Treball Obligatori. Estaven davant els inicis dels maquis.

Lluitar contra la mort

La matinada de l’11 de novembre de 1943, el matrimoni va ser capturat pels nazis i traslladat a la presó de Llemotges.

Posteriorment, va ser apilada en un vagó de bestiar en companyia de 80 dones. Sense conèixer el seu futur, va viure durant 5 dies i 5 nits. Fins que la matinada del 3 de febrer de 1944, el tren es va aturar a l’estació de Fürstenberg (Alemanya). Amb 22º baix zero i un cel que li paregué de plom, la dona que havia lluitat contra el feixisme sense descans va deixar d’anomenar-se Neus Català per convertir-se en la presonera 27.534.   

El camp nazi de Ravensbrück va obrir les seues portes per les quals van desfilar més de 132.000 dones de 40 països. Moltes d’elles no tornarien a creuar-les mai més i la seua identitat quedaria difuminada entre murs plens de filats.  

“Encara que el nazisme era fort, ella va resistir i no va doblegar-se davant de l’horror”, conta Joan Josep Nuet, Secretari General de Comunistes de Catalunya, excoordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa i diputat al Congrés. Català no només va sobreviure, sinó que va aconseguir vèncer el feixisme, perquè malgrat la desolació que l’envoltava, ella va riure i, per damunt de tot, va fer riure dins d’un camp d’extermini nazi.

Lluitar per la veritat, per no oblidar

La batalla de Neus Català no va terminar al deixar al darrere aquell “pont dels corbs”. Durant els quinze mesos que va viure sense nom, sent només un número, es va fer una promesa: “sabia que explicaria el que havia vist i patit, que es dedicaria a la lluita de la memòria i sobretot de les dones, ‘les oblidades dels oblidats’”, conta Martí, qui des del moment en que la va conèixer va tindre clar que “era important donar-li veu i continuar la seva lluita per la memòria”.

Va decidir deixar constància escrita d’allò que, com ella, tantes altres dones havien patit i “va anar porta per porta durant molt de temps per tal de recopilar testimonis de dones que es poden llegir al seu llibre De la Resistencia y la Deportación: 50 testimonios de mujeres españolas”, recorda la periodista Monserrat Llor.  

“L’homenatge a ella és un homenatge a altres dones catalanes i espanyoles”, reivindica la seua amiga i biògrafa Elisenda Belenguer. Perquè el camí de la memòria no hauria de ser efímer, “perquè no s’ha fet justícia. Encara no s’ha condemnat clarament el franquisme”.  

Ara ens toca a nosaltres. Està a les nostres mans lluitar per a què la memòria dels deportats i deportades no es dissolga en l’oblit. Nuet, qui es refereix a Català com “un referent de lluita antifeixista inqüestionable”, ho té clar: “Cada un dels seues exemples és una peça per construir el mur del record que atura l’odi i impedeix que es repeteixi la terrible història del feixisme i el nazisme”. Cal, com deia Neus Català, “malgrat el dolor, optar per la memòria”.