El Salto Radio
Roses amb espines: escriptores

D’escriptores vocacionals el periodisme sempre n’ha anat ple. I d’escriptors i poetes també. Si no que li ho expliquin a Francesc Sagarra o Vicent Andrés Estellés. La premsa ha estat un refugi per a les persones lletraferides, un trampolí per donar-se a conèixer i poder-se dedicar íntegrament, algun dia, a la passió veritable de la ficció escrita.

La República fou l’època daurada del periodisme català i en el segon capítol de Roses amb espines ens acostem al dia a dia d’algunes dones que publicaven, concretament, a les barcelonines Rosa Maria Arquimbau, Mercè Rodoreda i Anna Murià. De les tres novel·listes, només Murià col·laborarà amb diaris fins a la mort. És l’única de les tres que s’identificava plenament amb la professió, encara que totes elles ens han deixat articles compromesos, punyents i, en el cas d’Arquimbau, divertits sobre una època llunyana i canviant.

Una de les persones que ha estudiat la seva tasca periodística és Elvira Altés, autora, entre d’altres, de l’assaig “Les periodistes en el temps de la República”. Altés recorda que les tres autores tenien molts punts en comú: “La majoria de les dones que col·laboraven en revistes i rotatius, eren autodidactes. Tenien molta inquietud i ganes d’escriure. El periodisme els permetia entrar en una professió, ser reconegudes i, sobretot, tenir l’oportunitat de guanyar-se la vida”.

Roses amb espines: feministes

Mireia Balasch

El Salto Radio

El Salto Radio Roses amb espines: feministes

Mireia Balasch

Encentem una sèrie radiofònica sobre les pioneres del periodisme en català amb la història de Dolors Monserdà, Carme Karr i Llucieta Canyà.

A més a més, van ser pioneres en la manera de treballar els gèneres periodístics. Ningú els podia ensenyar com enfilar una crònica o una entrevista. En aquest aspecte, destaca Mercè Rodoreda. “Sol investigar com escriure, sobretot en els intervius. Comença a utilitzar la fórmula que ara tenim tan estesa d’incloure la pregunta dins la resposta, per exemple. Viu una època en què gairebé tot és nou i està per fer. Ningú pot negar que llegia molta premsa i dominava els estils”.

Anna Murià, per la seva banda, serà la primera dona a dirigir un diari en català, forçada per les circumstàncies: els homes eren a l’exili o al front.

Rosa Maria Arquimbau, finalment, serà la més oblidada. Després d’una intensa carrera a la premsa entre el 1924 i el 1936, viurà a l’ombra del franquisme, sense tornar mai als diaris. Publicarà comptades novel·les i obres de teatre que no arribaren als escenaris. És el paradigma d’una persona trinxada per la guerra.

En el darrer capítol Irene Polo i Aurora Bertrana els prendran el relleu. Tancaran la sèrie que vam obrir amb Dolors Monserdà, Carme Karr i Llucieta Canyà, en la qual hi podríem haver inclòs moltes altres roses. Totes mereixen ser descobertes i recordades.