Deportes
La victòria del futbol divers

En un camp de futbol caben moltes escenes. No només és gespa, graderies i porteries. En un camp de futbol es poden guanyar o perdre partits, es pot fer història, es pot sentir orgull o frustració, es pot compartir i es pot tenir esperança. És un espai en el qual gaudir de cada entrenament, de cada passada o de cada gol. El sentiment no el coneix ningú millor que aquell qui el viu, i tenir diversitat funcional no és condicionant per experimentar-lo.

Com cada divendres, Héctor Gadea entrena amb l’equip que als seus 40 anys l’ha fet quatre vegades consecutives guanyador de la Lliga Nacional de Futbol 7, l’Hèrcules Paralímpic. L’apassiona el futbol, però per la seua discapacitat no ha pogut jugar mai en cap club. “A tots ens hauria agradat dedicar-nos per complet a aquest esport”, apunta.

UNA FAMÍLIA ESPORTIVA

L’Hèrcules Paralímpic, que va nàixer fa quatre anys, és ja una família i els seus membres es donen suport tant en el camp com fora d’ell. La idea va sorgir dins de l’Hèrcules CF de la ciutat d’Alacant per ajudar a introduir en l’esport a les persones amb diversitat funcional. L’equip compta amb tres seccions: l’escola —enfocada en el joc d’iniciació i al qual pertanyen els jugadors amb major afectació—, l’equip intel·lectual —on els jugadors tenen discapacitat intel·lectual i juguen en una lliga inclusiva— i el primer equip —amb un rendiment més exigent i al qual pertany Héctor—. L’Hèrcules Paralímpic no té lliga femenina com a tal, però sí que tenen jugadores. Paloma Uriarte, directora esportiva i psicòloga de l’equip, ho explica: “En la lliga, la discriminació per sexe no existeix; el nostre és un club mixt en el qual tothom té cabuda”. Elles formen part de l’equip inclusiu, format per jugadors i jugadores amb diversitat funcional. Compta també sempre amb dos participants que no tenen diversitat funcional per dinamitzar l’equip. Arran de la iniciativa de l’Hèrcules, s’hi van sumar altres col·lectius com el Llevant i el Rayo Vallecano. Estan emparats per entitats com el Grupo SIFU, COCEMFE Alicante i Asisa.

Després de guanyar l’última lliga, l’ambient en els entrenaments és més relaxat. Les bromes en el camp no cessen. Estan contents, però saben que ningú no regala res. La nova temporada acaba de començar i ja estan preparant-se per a continuar la ratxa. “Sabem que, per guanyar, hem de seguir superant-nos”, apunta Héctor Gadea. Per a això compten amb el suport tècnic i psicològic de Paloma Uriarte. Per a ella, treballar amb els xics és un plaer. Confia plenament en el fet que la pràctica d’aquest esport els ajuda: “Han passat d’estar una mica discriminats, d’estar segregats a en l’àmbit social, a tenir una família, un equip, un grup de companys”, apunta Uriarte. I això és més que visible en el joc, on mai no falta un somriure, una mà o unes paraules d’alé als companys. Saben que, sense unió, no s’aconsegueixen els objectius.

El suport dins de l’equip és essencial, però fan falta més coses, com el suport mediàtic o econòmic. “Aquest grup, que ara és campió d’Espanya, a qualsevol altre país europeu cada jugador estaria cobrant al mes uns 5.000 euros i serien professionals, però ací no cobren. De fet, ells paguen una quota simbòlica perquè puguem mantenir l’assegurança del club”, apunta la directora esportiva. La visibilitat mediàtica augmenta cada vegada més, però de forma molt lenta: “Espere que siga com el futbol femení, que ha estat molts anys ací i sembla que ha començat a emergir. M’agradaria que ens passara el mateix”, afegeix Uriarte. Héctor recalca que necessiten molta ajuda perquè l’equip cresca: “Hi ha molta gent que no coneix l’esport adaptat i ens agradaria que el conegueren per practicar-lo”. Quant a inversió econòmica, Uriarte no titubeja: “La federació no aporta res. És una pena que per a aquests xics que realment s’ho mereixen no s’invertisca un euro. El que hi ha és perquè l’anem rascant, tocant portes de patrocinadors i així i tot és tot molt precari”.

En el camp Luis Gómez vespreja i s’aprecia un estadi com un altre qualsevol. No hi destaca més enllà de la pinada que l’envolta. Malgrat això, és difícil traure’ls d’allà: gaudeixen amb cada passada entre rialles i bromes. Però l’entrenament ha acabat, i els jugadors de l’Hèrcules Paralímpic han de deixar la pilota per tornar als seus treballs normals. Volen que siga així, perquè ells no són diferents: “Tenim algun aspecte particular, però som persones normals. No ens distingim, som iguals”, afirma Héctor Gadea.