Enfermedades laborales
Els deutes pendents del cas Ardystil

Hi va haver un temps, anys després que tot passara, en què a Carmina Porta li va pegar per dibuixar sobre teles. “Pintava les sabatilles de les meues filles i les seues amiguetes”, narra. Havia d’usar un tipus de producte lliure de químics i que no emetera olors fortes perquè la seua creativitat no li afectara encara més la salut. “Ara ho pense i m’adone que estava transmutant el dolor, que estava convertit el que m’havia fet posar malalta en una cosa amb què poder disfrutar de nou”, conta.

Porta és una de les supervivents de la síndrome d’Ardystil, una afecció pulmonar greu derivada de la inhalació de productes químics emprats en la indústria aerogràfica tèxtil que, en 1992, va provocar la mort de sis persones i l’emmalaltiment de més de 70. Van ser huit les empreses que registraren casos, totes ubicades en les comarques del Comtat i l’Alcoià (Alacant) però, la síndrome va prendre el nom d’aquella en què les conseqüències foren més nefases: Ardystil.

Gemma Martínez, afectada per la malaltia, conta que Ardystil mai no va existir realment. No era la raó social de l’empresa. Gemma va començar la seua trajectòria laboral amb setze anys: “Abans teníem l’opció de treballar si no volíem continuar estudiant”, recorda ara. “Jo vaig començar a l’empresa Juana Lácer, dedicada a la indústria tèxtil, on es confeccionaven cortines”. Pocs anys després es va decidir mamprendre l’aerografia tèxtil allí, en la mateixa fàbrica. “Van alçar un envà enmig de la nau per estampar les cortines que es retallaven i ens portaren a les més jóvens a eixa secció” assegura a El Salto.

El terme Ardystil, explica, l’encunyaren les seues companyes i ella quan Juana Lácer, propietària de l’empresa homònima i que va resultar condemnada a presó una dècada més tard, les va convidar a pensar un nom per a la que seria la seua nova dedicació. “Ens recorde a les companyes i a mi debatent al voltant de la taula, buscant un nom bonic, perquè el treball realment ens agradava —reconeix—, i decidírem proposar una combinació de les paraules art i estil. No sabíem que estàvem batejant la nostra pròpia malaltia”.

Al principi, les jornades transcorrien amb normalitat. El primer torn començava a les sis del matí, moment en què les treballadores —la majoria, dones molt jóvens— arribaven, es posaven la bata i agarraven una peça de tela. Cada dia tocava un color: era l’encarregada qui feia les mescles, seguint les indicacions que li va donar el químic quan es va posar en marxa la secció, segons narren les exempleades. Així, omplien les pistoles aerogràfiques, es posaven per parelles en les quatre taules de l’interior de la nau i treballaven a estall: “Com més metres feies, més diners guanyaves; així que la meua companya de taula i jo ens desafiàvem”, explica Gemma. “Cobràvem molt poc però ens emteníem molt bé i ens encantava la faena”, afig. Amb aquell primer treball, Gemma es va poder comprar una moto i fer plans amb les seues amistats.

No hi havia extractors, hi havia una estufa de gasoil i dues planxes transfer, i moltes vegades les finestres del recinte romanien tancades: "Es formava com una espècie de núvol dins de la nau"

“Era la seua feina però també la seua independència i el seu espai personal”, recorda Ana Belén quan es referix a la seua germana Isabel, que va treballar a Ardystil. “Els meus pares es dedicaven al camp i a ella no li agradava gens eixa faena. Per a ella, la fàbrica significava seguir el seu propi camí, i li encantava”, admet. Encara que l’ambient era bo en la part intangible, no ho era en la tangible. En aquell moment no hi havia ventiladors ni extractors, i el tipus i número de mascaretes emprades resultava completament insuficient. No van rebre cap curs de prevenció de riscos laborals. Hi havia una estufa de gasoil i dues planxes transfer, i les baixes temperatures feien que, sovint, les finestres del recinte hagueren de romandre tancades. “Es formava com una capa, com una espècie de núvol dins de la nau”, diu Porta.

des d’un refredat

Els símptomes no tardaren a aparéixer: sagnats nasals, constipats que no es curaven, episodis de tos. Però elles encara no sospitaven la gravetat de l’assumpte: un químic els havia ensenyat a fer les mescles, els productes anaven etiquetats i eren de Bayer… “Com pots pensar que això és qualsevol cosa?”, exposa Porta. “Començàrem a refredar-nos primer una, després una altra, i una altra… però pensàvem que era normal, o potser un virus d’eixos que es van transmetent”, reconstruïx Gemma. “En cap moment pensàrem que passava res estrany. Els sagnats els atribuíem al fet que se’ns podia estar ressecant el nas en polvoritzar la pintura”, afig Carmina.

“Anàvem a cal metge i els diagnòstics sempre eren constipats —explica Gemma—, però una companya no parava de tindre recaigudes i li donaren la baixa. Va millorar un poc i va tornar però, temps després, tingué un episodi molt greu de tos i la ingressaren”. Es tractava d’Isabel Miró. La seua germana, Ana Belén, era llavors molt menuda —tenia 10 anys—, però afirma que recorda que Isabel tossía molt: “Pareixia un refredat que no s’acabava de curar mai i els meus pares i el seu marit insistien que anara al metge però ella no volia. Fins que un dia va començar a sagnar pel nas i els meus pares l’obligaren”.

Li van fer proves i veieren que les afeccions respiratòries que tenia eren molt greus: “Ella inhalava encara més químics que la resta perquè treballava en dos processos, pintant i llevant taques amb el dissolvent”, contextualitza Ana Belén. La traslladaren a l’hospital d’Alacant i el primer diagnòstic fou tuberculosi. Isabel Miró, de 28 anys, es va convertir en la primera víctima mortal de la síndrome Ardystil el 15 de febrer de 1992.

Isabel Miró inhalava molts químics perquè treballava en dos processos. El 15 de febrer de 1992, amb 28 anys, es va convertir en la primera víctima mortal de la síndrome Ardystil

Ana Belén Miró rememora una cosa que va presenciar durant la vetla de la seua germana i que anys després va saber relacionar: “Les companyes de treball vingueren a vore-la en grup, i era una sintonia de tos. Una darrere de l’altra. Com una música de dones tossint”. La mare de la finada va intentar advertir les joves que no tornaren a la faena, convençuda que la pèrdua havia tingut a vore amb la fàbrica. Però, aleshores encara ningú no pensava que podia tindre raó.

Pocs mesos més tard, Ardystil va rebre una visita de la Inspecció de Treball. “Digueren que estava tot bé. L’empresària anuncià que ja havia passat l’inspector i que no hi havia res de què preocupar-se, però nosaltres no paràvem de caure malaltes”, conta Gemma.

Començaren a instal·lar extractors però no van ser de gran utilitat i, a partir d’aquell moment, els fets es desencadenaren a una velocitat de vertigen. Carmina havia començat a trobar-se molt malament: “Sentia que m’ofegava, no podia ni caminar”, diu. Quan va anar al metge de capçalera li diagnosticaren depressió: “Havia tallat amb la meua parella, amb qui portava molt de temps, i deien que era depressió. Jo tenia 19 anys i no sabia realment què era una depressió així que ho vaig assumir. Fins que m’hagueren de portar a urgències a finals d’abril”. A l’hospital d’Alcoi no tenien prou mitjans per tractar pneumopaties així que, amb vint anys acabats de fer, l’hagueren de traslladar a València, on estigué ingressada durant dos mesos, dels quals va passar una setmana a l’UCI. Durant l’estada hospitalària va coincidir un temps amb una de les seues companyes, Yovana, de 18 anys.

"L’empresària anuncià que ja havia passat l’inspector i que no hi havia res de què preocupar-se, però nosaltres no paràvem de caure malaltes”, conta Gemma

Paral·lelament, en maig, decidiren començar a fer proves mèdiques a totes les treballadores per a vore si coincidia el quadre clínic. El torn de Gemma Martínez va ser els dies 6 i 7 de maig. Allí li confirmaren que tenia els pulmons embassats i li digueren que havien d’ingressar-la. Just aquell mateix dia, la tia de Gemma havia sentit parlar d’una clínica privada a Pamplona “on curaven malalties estranyes”. Se n’anaren cap allà al dia següent. 

Mentre estava de viatge, Yovana va morir. Ni ella ni Carmina ho varen saber fins passat un temps. Carmina s’assabentà en eixir de l’hospital: “L’havien medicada abans perquè li diagnosticaren tuberculosi i els corticoides li debilitaren els òrgans així que no va respondre al tractament favorablement, com sí que vaig fer jo”.

Precintaren Ardystil després de la segona mort. Gemma va tornar de Pamplona pel juny: “Quan vaig tornar ja estava tot desfet, no hi havia empresa, però encara no se sabia el que havia passat i érem poques les que teníem els símptomes més greus”. La mesura no va servir per impedir que la malaltia continuara avançant i se succediren unes altres morts: Soraya, germana de Yovana, va morir a l’agost del 1992. A l’octubre i al novembre d’aquell mateix any, moriren també Milagros i Josefa. A les víctimes mortals d’Ardystil es va sumar Andrés, treballador d’Aeroman, una altra empresa del sector ubicada a Alcoi, el mateix mes de novembre.

Aleshores, Sanitat va obligar a tancar totes les empreses d’aerografia tèxtil de la zona per prevenció: “Va suposar un colp a la comarca. Molta gent es va quedar sense faena i l’empresariat que potser ho tenia tot en ordre, també va haver de paralitzar l’activitat -conta Gemma-. Començaren a fer revisions en totes les aerografies i s’anaren coneixent persones afectades en diferents graus o maneres, cada volta n’érem més”. Una resolució publicada en el Boletín Oficial del Estado (BOE) al gener de 1994 reconeixia provisionalment la síndrome Ardystil com a malaltia laboral. Tanmateix, es va haver d’esperar gairebé deu anys perquè el cas arribara als tribunals.

Una resolució publicada en el BOE al gener de 1994 reconeixia provisionalment la síndrome Ardystil com a malaltia laboral, però es va haver d’esperar gairebé deu anys perquè el cas arribara als tribunals

El judici

L’estiu mateix de 1992, conta Gemma Martínez, començaren a celebrar-se reunions de les persones afectades per la malaltia: “Tothom parlava d’Ardystil i a mi eixe nom em feia mal”. Va deixar d’assistir a les trobades perquè no li feien bé. “En aquell moment necessitàvem oblidar el que havíem viscut”, resumix Carmina. Intentaren continuar el dia a dia sense pensar quasi en la malaltia, però era difícil fer-ho: “Aleshores no existia la llei antitabac i jo no podria anar enlloc on hi haguera fum a causa del tractament amb corticoides. Vaig passar d’eixir amb les meues amistats a quedar-me tancada a casa amb les cosines menudes”, narra. Gemma, per la seua banda, es va casar poc després i va tindre dos fills.

La vida transcorria i el judici continuava sense tindre data de celebració. Per fi, després d’una espera de deu anys i de l’esforç d’algunes de les afectades per accelerar el procés, es va fixar la data: se celebraria a Alacant a principis de febrer de l’any 2003.

S’abordaren tots els casos de la síndrome Ardystil: no solament els de l’empresa amb aquell nom sinó també els de la resta d’aerografies —Aeroman, Aerotex, Aerografía Textil S.L, Aero-Alcoy, Aeroreig, Boncolor i Aerobrix—, en un judici llarg i complex que va posar en evidència la manca d’higiene i salubritat, les pràctiques de clandestinitat o precarietat laboral que s’hi havien anat desenvolupant, l’absència de formació química i de coneixement de l’ús dels mitjans; en general, un conjunt de mala praxi que va posar en risc la vida d’un centenar de persones i que en va suposar la mort de sis.

L’Audiència d’Alacant va condemnar aleshores a sis anys de presó a Juana Lácer, propietària de la indústria que va donar nom a la síndrome, per “imprudència temerària professional d’extrema gravetat”; i a sis mesos a l’inspector de treball “per imprudència temerària”, que el Tribunal Suprem rebaixaria a imprudència —500 euros—. La sala també imposà multes a uns altres sis empresaris i en va absoldre uns altres dos així com a l’encarregat d’Ardystil. També va rebutjar declarar responsables civils les empreses que subministraven els productes —el gegant Bayer, així com ICI i Solvay—, tot i que sí que declarà responsable civil subsidiària a la Generalitat Valenciana, que respondria per la Inspecció de Treball.

La sentència va deixar sense indemnització als afectats de la resta de fàbriques

Tot açò implicava les vint-i-sis persones afectades d’Ardystil però no a les de la resta d’aerografies; l’empresa de Juana Lácer era l’única on hi havia hagut una inspecció. Les persones que treballaven en altres empreses es quedaren sense indemnització, inclosos els familiars del difunt Andrés. “Molta gent a qui no pagaren estava malalta, molta estigué molt malament a causa de la medicació i algunes persones moriren després per tumors cerebrals —lamenta Carmina—, entenc que se senten no reconegudes, va ser un judici bastant aberrant”.

El desenllaç

Molt abans de la celebració del judici, en juliol de 1993, les Corts Valencianes —a través de la comissió de Política Social i Ocupació— s’havien compromés a abonar les despeses judicials a les persones afectades per la síndrome Ardystil. Va passar el judici, en va passar el vinté aniversari, i la promesa continuava sense complir-se. “Quan ocorria tot, ens digueren que tindríem justícia gratuïta però va arribar un punt en què pensàrem que ja no anava a passar”, resumix Carmina. Gemma destaca la tenacitat de Chelo, mare de les dues germanes mortes, per evitar que el cas caiguera en l’oblit: “Chelo sempre ha tingut un sentit de la justícia extraordinari. Durant molts anys ha estat escrivint cartes a polítics, visitant institucions, lluitant amb l’ajuda de la seua veïna Ana perquè açò no es tancara”, diu.

Potser gràcies a esta tenacitat, Ximo Puig va anunciar en març del 2019 l’aprovació d’un decret llei per pagar les despeses judicials del cas. Entre octubre i novembre, el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana (DOGV) ha recollit la publicació de subvencions directes “per raons humanitàries” a setanta persones, argumentant en la convocatòria “la pretensió de corregir, dintre de les possibilitats competencials de la Generalitat, els mals causats a les treballadores i treballadors afectats per l’anomenada síndrome d’Ardystil, donant compliment a la voluntat manifestada en la Comissió de Política Social i Ocupació”.

Puig va anunciar en març del 2019 l’aprovació d’un decret llei per pagar les despeses judicials del cas. Entre octubre i novembre, es van publicar les subvencions directes a setanta persones afectades per Ardystil

Per a algunes d’elles es tanca un cicle: “Era necessari que passara açò per concloure la història” defén Carmina. Per a unes altres, es va tancar ja fa temps: “A la meua germana no me la tornarà ni la Generalitat, ni la pena de presó ni ningú”, resumix Ana Belén. Gemma incidix en esta idea: “És la satisfacció de concloure però els diners no ho curen tot. Per molts diners que s’invertisquen no recuperaré les meues companyes ni la salut”.

Recorda la reacció que tingué fa vint anys, quan va cobrar la indemnització: “Ningú no s’imagina com vaig plorar. No volia ni vore aquells diners perquè el fet que me’ls donaren era la prova de la meua malaltia i del fet que les meues companyes ja no estaven, que tot el que havia viscut era real”. A dia de hui, a banda dels danys psicològics, mantenen les seqüeles físiques: no poden treballar en certs entorns o amb certs productes, han d’evitar ambients molt freds i humits, han de vigilar les defenses i, en definitiva, prestar especial atenció a la seua salut.

Les afectades coincidixen a assenyalar que la síndrome Ardystil ha ajudat a millorar protocols de seguretat i riscos laborals. Volen pensar que hui seria molt més difícil que un cas així assolira unes dimensions semblants però, mantenen que és important continuar parlant del que va succeir. Ana Belén insistix en la utilitat que pot tindre l’exemple d’Ardystil per recalcar la necessitat de respectar els protocols i garantir les mesures de seguretat: “Hi ha coses que s’han de fer d’una determinada manera perquè si no, pots estar posant en joc la vida d’altres persones”. Carmina amplia el punt de vista de les responsabilitats: “Crec que és fonamental que siguem conscients de les coses. Per molt que penses que estàs en una empresa o amb una persona fiable, mai no saps el que passarà. És important tindre’n consciència perquè, a vegades, no saps el mal que et poden fer”.

Un mal que cada una ha intentat curar a la seua manera. Carmina conta que es dedica a l’aromateràpia: “Crec que té sentit perquè em vaig posar malalta d’olorar tòxics i ara treballe amb olors. Pense que la vida m’ha anat portant per llocs pels quals veig que estava sanant situacions”. Gemma, per la seua part, ho va fer en forma de llibre: Veinticinco años después. Caso Ardystil (Éditalo Contigo, 2017) recull el que li haguera agradat “llegir en les cròniques de qui va pretendre contar la veritat”.

“Guardava un arxivador amb tot allò referent al meu cas i de tant en tant escrivia algunes reflexions”, narra. En 2011 va decidir començar a donar-li forma: “Necessitava plasmar la meua història per curar-me les ferides, i em va semblar important compartir-la”. El testimoni recorre ara el camí per contribuir a mantindre viu el record perquè, assevera, el cas Ardystil és una veritat que cal conéixer. “Ens posàrem malaltes en el nostre lloc de treball. Això va passar i encara passa” resumix Gemma Martínez. “No oblidem que va ser treballant”.