Migración
Créixer en un ‘xinés’

Els joves fills i filles d’immigrants xinesos nascuts a Espanya o que migraren amb poca edat s’han vist, de xicotets, constrets físicament als restaurants i basars de ‘tot a 100’, i de majors, per una societat que els prejutja, plena d’estereotips i estructuralment racista.

23 sep 2019 23:42

Per a quatre generacions diferents, el concepte ‘xinés’ ha tingut quatre significats distints. “Per als nostres avis, era el colador amb forma cònica que recorda al barret de palla dels xinesos; en la generació següent, ‘anar al xinés’ era anar al basar xinés, i en la següent, sona a un mòbil xinés”, explica Antonio Liu Yang, un dels xiquets que ha crescut en un altre dels espais que ha rebut l’accepció de ‘xinés’, un restaurant. En concret, el que els seus pares regentaven a Xàbia. Abans de superar l’altura de la barra, servia begudes darrere d’ella. Complits els 13 anys, es va enfundar camisa i pantalons negres i va començar a atendre les taules. Així, fins que els seus pares es van jubilar i van tancar el restaurant.

Ara, els negocis associats amb la comunitat xinesa s’han estés i diversificat. “Hi ha gent que s’ha especialitzat en clíniques dentals, temes d’assessoria jurídica, metges particulars de medicina xinesa, immobiliàries, etc.”, continua Liu Yang. Hui dia, Liu Yang és advocat i formador intercultural, i està acostumat a intervenir entre la comunitat xinesa i espanyola. Per a ell, la frase anar al xinés té una acceptació que no té per a altres persones que també han crescut en restaurants i basars de tot a 100.
Run Xin Zhou va nàixer a Oriola (Alacant), va créixer a Torrevella i ara estudia Belles Arts a la Universitat Politècnica de València. Ha tret begudes i portat cartes als clients del restaurant dels seus pares des que tenia 10 anys. A ella també li “xauxina” el terme xinés per descriure negocis de persones xineses. “Podent dir ‘tenda’ o ‘basar’, no té importància si és un negoci xinés, espanyol o pakistanés”. “No és tan difícil dir ‘vaig al restaurant’ o ‘vaig al basar’”, reclama, per la seua banda, Javi Huang, que va nàixer a Madrid i va créixer a València, on els seus pares van obrir un basar.
Els negocis regentats tradicionalment per persones d’origen xinés formen ja part del paisatge de moltes ciutats i pobles des de fa 20 o 30 anys, però segueixen suscitant opinions negatives entre aquells qui consideren que no formen part del “barri de tota la vida”, que ara veuen “degradat” per culpa de l’arribada d’estrangers, com afirmava el veïnat entrevistat al barri madrileny d’Usera durant la cobertura de l’Any Nou Xinés en el telenotícies de Radio Televisión Española el 28 de gener de 2017. En la peça televisiva s’aprofita per colar xenofòbia a partir de testimoniatges de veïns espanyols caucàsics a un barri que alberga un 22% de població estrangera i a una quarta part dels 38.547 xinesos de la capital, segons dades de l’Ajuntament de Madrid.

RESTAURANTS I BASARS DE TOT A 100

Xingchi Yao és actualment professor de xinés mandarí a la Universitat de València. Va nàixer i créixer a la ciutat de Wenzhou, a la província de Zhejiang, com tantes altres persones que emigren des d’aquesta regió. Va arribar en els 80 a ‘la terreta’, i recorda que odiava profundament ser cambrer en el restaurant de la seua família, encara que el fet de parlar amb els clients va ajudar-lo a millorar el seu castellà. La possibilitat d’obrir un restaurant ell mateix, de major, mai va entrar en els seus plans: “Potser, si no ho haguera avorrit tant llavors, tindria un restaurant ara”, afirma.

Comparat amb la de les seues amistats espanyoles, la infància de Mónica Su va estar marcada pel fet d’haver d’ajudar sempre que fora festiu en el restaurant familiar. “Ells eixien, quedaven… jo em perdia molts aniversaris”, rememora. “Hauré anat de botellón dues vegades com a màxim en la meua vida”, reconeix Su, que és llicenciada en Ciències Polítiques i que actualment té un negoci de fundes de mòbils a Xàtiva. Mónica menjava, sopava i passava gran part del seu temps d’oci en el restaurant dels seus pares. El seu pare la va ensenyar a manejar la caixa i atendre telefonades i comandes quan comptava només 13 anys.

Susana Ye, periodista amb base a Madrid, explica com els seus progenitors van passar per totes les fases típiques d’un migrant econòmic xinés: “Van tenir un restaurant, van fer venda ambulant per les fires, van treballar per a altres paisans, van tenir una tenda de barri i, actualment, tenen un negoci a l’engròs”. Va viure amb una família d’acolliment espanyola fins a l’avançada edat d’11 anys, mentre els seus pares sumaven llargues jornades laborals. Mai va aprendre xinés.

RACISME I EL ‘SOSTRE DE BAMBÚ’

“Xinés de merda, torna’t al teu país” és un dels comentaris habituals que escolta Javi Huang per part dels clients del seu basar quan aquests són incapaços d’argumentar davant la seua negativa a acceptar la devolució de productes ja oberts o utilitzats. “He rebut tots els comentaris despectius possibles. Però al principi me’ls prenia bé… perquè estava normalitzat”, conta, per la seua banda, Run Xin Zhou. “Odiava tot de mi. Odiava ser xinesa. Odiava el meu nom, la meua cara”.

Encara que les paraules i les accions racistes més dures se solen patir durant la infància i l’adolescència, aquestes tenen conseqüències en la maduresa. Susana Ye recorda el cas de Luís, un dels joves protagonistes del seu documental Chiñoles y bananas, qui, per la discriminació que va patir al col·legi, va acabar anul·lant la seua identitat xinesa i identificant-se com a espanyol a seques. No obstant això, apunta al fet que ha estat la primera generació, més que la nascuda en territori espanyol, la que ha patit “racisme explícit, brutal, bast”. Afirma que a Espanya no hi ha un “racisme ideològic, com als Estats Units”, sinó un racisme quotidià, amb expressions generalitzades en gairebé tots els àmbits, la qual cosa es tradueix en gestos com el de preguntar pels orígens i elogiar les competències lingüístiques d’una persona assumint, pels seus trets físics, que és estrangera.

L’activista antiracista i músic Chenta Tsai, conegut sota el nom de Putochinomaricón, que representa l’apropiació de l’insult racista i homòfob que ha escoltat durant tota la seua vida, afirma sentir-se espaordit que “inclús la gent més propera a tu pot ser racista, incloent-hi la mateixa comunitat LGBTI, que fa fetitxe dels cossos de les persones racialitzades”. Aquest artista assenyala el bagatge històric darrere dels estereotips sexuals sobre les persones xineses: la propaganda antiasiàtica del Chinamen i del perill groc als Estats Units va restar atractiu eròtic als homes asiàtics, i la representació en les arts i el cinema va hipersexualitzar les dones.

Els mitjans de comunicació també han alimentat la idea que els joves d’origen xinés són tots grans i exitosos emprenedors. Gladys Nieto, professora de l’àrea d’estudis d’Àsia Oriental de la Universitat Autònoma de Madrid i investigadora de la comunitat xinesa a Espanya, assenyala que aquesta no és una realitat majoritària, i que hi ha escassa mobilitat social: molts, quan són majors, decideixen seguir treballant en el “nínxol ètnic” dels seus pares.

Tsai cita el ‘bamboo ceiling’, terme encunyat en 2005 per Jane Hyun en Breaking the Bamboo Ceiling: Career Strategies for Asians, i que, de manera anàloga al sostre de vidre, fa referència al conjunt de factors, processos i barreres que impedeix els asiàtics avançar socialment, com el racisme estructural o els prejudicis sobre la seua falta d’habilitats de lideratge o de comunicació. Per a aquest músic i activista, el ‘sostre de bambú’ no es limita només a entorns empresarials, sinó que es veu en tot el sistema. Ell mateix afirma haver detectat “molts espais” als quals no se li ha permés accedir durant els seus anys de carrera musical.

EL SOMNI EUROPEU

Fins a quin punt una persona és o no lliure de migrar? “Triar migrar no és tan lliure quan consideres l’acció com a derivada de la promesa: la d’una vida millor, de reiniciar i deixar enrere el trauma del lloc on has crescut. Els meus pares van venir per això, però el seu camí no ha estat precisament un somni realitzat”, relata Julio Hu, resident a Usera. Hu, com Tsai, és membre del col·lectiu antiracista Oryza. També comparteix amb el músic la idea que els seus pares, com altres migrants, “van ser estafats pel somni europeu”. “Atrapats” és la paraula amb la qual Tsai descriu la situació dels seus pares, que volen tornar a la Xina, “però que saben que si tornen no tenen futur”, assenyala.
En els anys 80, el pare d’Antonio Liu Yang va rebre una oferta de treball en un restaurant a Espanya i es va embarcar des de la capital del gegant asiàtic fins al seu “occident imaginat”.

Liu Yang explica que, una vegada ací, “va veure que no tot era tan bonic com li ho pintaven” i va voler tornar, però sense diners i ni tan sols saber com o on es compraven els bitllets d’avió, va aguantar treballant en els fogons. En 1990, Antonio i la seua mare es retrobaven amb ell a Espanya. Haver tornat a Pequín sense res sota el braç hauria suposat una traumàtica pèrdua de mianzi (prestigi).

“D’ON ERES?”

“Crec que no és rellevant preguntar-me d’on vinc”, opina Mónica, rotunda. Accepta que li pregunten per curiositat i, en aquests casos, intenta “respondre amablement”, però admet estar cansada que, per la seua cara, assumisquen que no és valenciana.

Això mateix reiteren Javi Huang i la seua companya de classe Elena Wang, tots dos alumnes de Traducció i Interpretació a la Universitat de València: “Els espanyols no et tracten com a un igual”. “No importa que portem ací 20 anys, per a ells seguirem sent estrangers”, va escoltar Elena del seu pare quan aquest es va assabentar del bloqueig massiu de comptes bancaris a persones xineses per part de BBVA al febrer d’aquest any.

Per a ells mateixos, la seua identitat és una cosa que moltes vegades veuen de manera més flexible. “Em sent xinesa, però no em limite a això; soc espanyola, però no em limite a això”, exposa Xin Zhou. “La identitat no és fixa, limitada, sinó que flueix”, afegeix. Quant a la seua competència amb el xinés mandarí, confessa que pot comentar coses superficialment, “però no aprofundir”. La seua família es comunica normalment en el dialecte de Wenzhou, tan diferent del mandarí com pot ser el castellà de l’eusquera, i que el germà menut de Run ni tan sols entén perquè només va aprendre castellà.

De manera similar a aquest no sentir-se de cap lloc s’expressa Julio, nascut a Madrid i, com Run, de família wenzhounesa. No se sent valencià, malgrat haver estudiat a Elx; ni madrileny, encara que s’haja criat a la capital espanyola. Se sent, sobretot, xinés, per molt que, cada vegada que visita el país senta que no encaixa i que “està fora de lloc”. Julio no reivindica una identitat xinesa perquè “ser xinés és molt ambigu, i des de la diàspora hi ha moltes identitats xineses”. Tampoc una identitat espanyola perquè, com a “persona racialitzada d’origen migrant”, mai s’ha sentit benvingut al Regne d’Espanya. Mantenir el dialecte de Wenzhou, i no solament el mandarí, va ser la conclusió necessària de la seua reflexió identitària, que es va iniciar durant les seues classes de valencià a Elx. Després de cursar la primària a Madrid, al País Valencià va descobrir les variacions dialectals i les altres llengües oficials d’Espanya: “Existeix una identitat en les llengües, una politització”. Ell mateix es posiciona en contra de l’estandardització violenta des del centre a la perifèria de les llengües, procés que s’ha dut a terme tant a la Xina com a Espanya.

En el documental Chiñoles y bananas, Susana Ye entrevistava joves de la comunitat xinesa que, en general, “acceptaven molt bé” la suma de ser xinés i espanyol, com “dos vessants que et nodreixen”. Matisa, això sí, que arribar a aquest sentiment de satisfacció “els havia portat molt de treball previ”. Advertia, a més, de la gran diversitat de casos: els que han tingut com a llengua materna el xinés, i per als quals l’aprenentatge del xinés ha estat secundari o anecdòtic. “De vegades, fins i tot si [els seus pares] ho han intentat, ha depés molt del caràcter del xiquet o de si s’ha criat en nuclis amb comunitat xinesa o no”, recalca Ye.

Antonio Liu Yang no va parlar una paraula de castellà durant la seua primera dècada de vida, que va transcórrer a Pequín. Encara que ha parlat sempre amb els seus pares en el seu mandarí natiu, té el nivell propi del xiquet de 10 anys que va haver d’emigrar i desenvolupar posteriorment una vida, uns estudis i un treball en un idioma radicalment diferent. “En temes molt profunds no connecte amb els meus pares”, lamenta. “La diferència entre la primera i la segona generació no és ja d’idees, sinó del mateix idioma, del mateix vehicle”, expressa amb frustració.

EL FUTUR DE LA DIÀSPORA XINESA

Susana Ye destaca que els joves xinesos estan alçant la veu, estan més formats i integrats que els seus progenitors, i parlen perfectament l’idioma: “La comunitat xinesa s’està aixecant”, dictamina sobre la manifestació, que titlla d’“històrica”, dels xinesos a Madrid davant el bloqueig massiu de comptes bancaris per part de BBVA. “Els primers arribats no controlaven l’idioma, no podien contradir”, explica, pensant també en els seus propis pares. Les seues filles i fills, en canvi, comencen les primeres labors de conscienciació i alguns tenen la mirada posada en la trajectòria dels activistes afrodescendents, que tenen “un treball previ molt més madur”.

Arquivado en: Migración
Informar de un error
Es necesario tener cuenta y acceder a ella para poder hacer envíos. Regístrate. Entra na túa conta.

Relacionadas

Melilla
Fronteras El bloqueo burocrático en el CETI de Melilla deja en situación de calle a nueve refugiados marroquíes
El Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes (CETI) lleva a cabo una práctica de discriminación, vulneración del derecho al asilo y denegación de entrada de solicitantes de asilo marroquíes, según denuncian 26 organizaciones.
Yemayá Revista
México Sobrevivir en la frontera: el cuerpo como moneda de cambio
En Tapachula, punto clave de la frontera sur de México, miles de mujeres migrantes permanecen atrapadas sin poder seguir su camino hacia Estados Unidos.
Laboral
Laboral Unha traballadora de Stellantis sofre un accidente grave na planta de Vigo e corre o risco de perder un pé
A CGT denuncia que o accidente “poderíase ter evitado”. O sindicato galego CUT lamenta que a información chegue antes ás centrais de Francia que á propia planta e sinala a recorrencia de accidentes que conlevaron amputacións.
Barcelona
Crímenes del franquismo La Fiscalía acepta una denuncia por torturas durante el franquismo por primera vez en la historia
Blanca Serra, militante catalanista y víctima de torturas en la comisaría de Via Laietana será la primera persona en prestar declaración ante la Fiscalía de Memoria Democrática, más de dos años después de la aprobación de la nueva ley.

Últimas

O Teleclube
O Teleclube 'A Rapaza da Agulla' inquieta a 'O Teleclube'
Magnus von Horn dirixe un conto de fadas para adultos cuberto dun branco e negro espantoso.
Derecho a la vivienda
Derecho a la vivienda El 5 de abril, nueva fecha clave para que la vivienda deje de ser un negocio
Más de 40 ciudades salen a la calle este sábado para pedir a los gobiernos que reaccionen y garanticen el derecho a la vivienda.
Economía
Aranceles Trump anuncia nuevos aranceles del 20% a Europa en “el día de la liberación”
El presidente de los Estados Unidos vuelve a amenazar con impuestos a las importaciones que, según él, son respuesta a los gravámenes sobre empresas estadounidenses en Europa.
Música electrónica
Música Herbert y la banda sonora sin fin de un tiempo revuelto: “Si todo funcionara bien, necesitaríamos menos arte”
El músico británico Matthew Herbert desea cambiar el mundo y una de las herramientas que usa para ello es la música. El 4 de abril presenta en Madrid su nuevo proyecto junto a la vocalista e improvisadora Momoko Gill.
Galicia
Galicia Una trabajadora de Stellantis sufre un accidente grave en la planta de Vigo y corre el riesgo de perder un pie
La CGT denuncia que el accidente “se podría haber evitado”. El sindicato gallego CUT lamenta que la información llegue antes a las centrales de Francia que a la propia planta y señala la recurrencia de accidentes que han conllevado amputaciones.
Melilla
Fronteras El bloqueo burocrático en el CETI de Melilla deja en situación de calle a nueve refugiados marroquíes
El Centro de Estancia Temporal de Inmigrantes (CETI) lleva a cabo una práctica de discriminación, vulneración del derecho al asilo y denegación de entrada de solicitantes de asilo marroquíes, según denuncian 26 organizaciones.
València
València Acción contra pisos turísticos en València en la previa de la manifestación por la vivienda
Dos de los distritos más afectados por la turistificación, Ciutat vella y Poblats marítims, amanecen con pintadas en alojamientos dedicados al turismo residencial.
En saco roto (textos de ficción)
En saco roto El cuarto
No iba a tocar nada porque aquel era el cuarto en el que había nacido su madre. Así que a Laura le gustaba imaginarlo a mediados de los años 40 del siglo pasado.
Euskal Herria
Gaztetxe El desalojo de Txirbilenea en Sestao: una lucha por la autogestión en la Margen Izquierda
Los centros sociales okupados no pueden limitarse a ser refugios de la autonomía juvenil o de la contracultura; deben convertirse en espacios de articulación de una nueva coalición.

Recomendadas

En el margen
Laurent Leger-Adame “Fotografiar cuerpos negros es añadir narrativas que no están presentes en la fotografía mainstream”
Este fotógrafo nació en territorio de ultramar francés pero se crió en París y ha vivido y trabajado profesionalmente en Estados Unidos y Argentina. Actualmente reside en España, donde ha venido realizando diversos trabajos con la afrodiáspora.
Asturias
Asturias Cinco muertos en la mina de Zarréu: demasiadas preguntas sin respuesta
El accidente más grave en la minería asturiana en casi tres décadas vuelve a poner en cuestión el sistema de permisos, controles y ayudas públicas para minas en proceso de reconversión.
Culturas
Culturas Lorca fue también un visionario que intuyó los vínculos entre la música negra y el flamenco
La 24ª edición del Festival de Flamenco de Nueva York abrió un espacio de debate para analizar el impacto que tuvo el movimiento cultural del Renacimiento de Harlem en la obra del poeta granadino.