Teatro
Un teatre per a marcar la diferència

El pati de butaques del teatre Talia està ple de xiquets de totes les formes i colors. Dalt l’escenari esta diversitat es veu replicada: pells negres, blanques, morenes o amb pigues parlen en valencià, fang, xinés, castellà i bengalí. Gran part del públic mai no ha escoltat algunes d’estes llengües, però entenen ben bé allò que els volen dir i per això contesten excitats. Alguns fins i tot exclamen: “m’agrada, perquè són persones reals!”.

Una d’elles és Zhao Hu, que és tan real com una persona pot arribar a ser-ho. Tot i que només fa quatre anys que vingué de Xina, s’esforça en parlar en valencià al públic mentre conta la història de com arribà a viure ací. També ho fan Natalyd, Ruba i Seve, tots ells migrants de diferents parts del món que completen junt amb Pau i Jesús la plantilla de Les 7 diferències, l’última obra de la companyia valenciana El Pont Flotant produïda pel Teatre Escalante. Durant l’últim mes ha sigut representada en funcions escolars i ara, fins al 6 de maig, també actuen cada diumenge per al públic familiar en el Talia.

“L’obra naix arran la inquietud de parlar de l’educació en valors dels nostres fills”, explica Jesus Muñoz, que fa dihuit anys fundà El Pont Flotant amb Pau Pons, Joan Collado i Àlex Cantó. “La diversitat en què viuen els nostres fills és una evidència de la qual nosaltres estem molt lluny, en la nostra infantesa no teníem amics marroquins o xinesos… Hui el teatre estava ple de xiquets que venien d’altres cultures”. Les 7 diferències tracta de fer pedagogia a través d’un ventall de trajectòries vitals tan riques com diverses.

"Es tracta de donar un vot de confiança a la curiositat que genera aquell que és diferent, ja que el desconeixement porta a la intolerància", explica Pau Pons, cofundador de la companyia de teatre

Pau Pons aclarix que es tracta de donar “un vot de confiança a la curiositat”. La curiositat que genera aquell que és diferent i que, en un primer moment, no arribem a comprendre. “El desconeixement, no saber per què els altres fan el que fan, et porta a la intolerància”, explica. Les 7 diferències aprofita la presència d’actors i actrius de procedències culturals molt diverses per a reivindicar des de l’humor i l’emoció els seus trets identitaris, les maneres d’entendre la vida i, de pas, trencar amb els estereotips. Tot per traslladar la idea que “quan coneixes algú, esdevé tan diferent com tu”.

Tant és així que Natalyd Altamirano, que vingué del Perú, o Ruba Barua, de Bangladés, senten una gran responsabilitat i estima a l’hora de representar-se a elles mateixes, que es multiplica pel fet d’estar en un país alié. “Ningú voldria que la gent tinguera una visió errònia del que és la seua cultura, la seua llengua, la seua manera de vestir... Perquè en part, és el que som”, afirmen. Esta actitud també es reflectix en la resta de l'equip, inclús en Seve Junior, originari de Guinea Equatorial però que viu ací des dels tretze anys. “Sempre he tractat de seguir parlant el fang per a no oblidar-lo” diu Seve, que també conta que ara ha redoblat esforços per a estar en contacte amb les seues arrels i poder transmetre-les en l’obra.

Els reptes del públic familiar

Tot i que El Pont Flotant havia treballat anteriorment amb xiquets amb l’obra El fill que vull tindre (2016), amb Les 7 diferències és la primera vegada que s’adrecen a ells com a públic objectiu. Ruba assegura que li resulta molt fàcil treballar amb els més menuts, tot i que aclarix que “la improvisació és complicada en no dominar del tot el valencià”. Hu, que treballa ensenyant xinés a xiquets que han nascut a València, també troba “molt fàcil” actuar per a ells.

No obstant això, Pau i Jesús, veterans en la companyia, asseguren que resulta tot un repte “no tant a l’hora de fer la funció, sinó quan enfrontes la creació”. Pau explica que mentre el contingut ha de seguir sent el mateix, “és el codi i el ritme el que canvia, has de traslladar-los una cosa que els entretinga, capte la seua atenció i al mateix temps els faça reflexionar”.

“Els xiquets funcionen en un nivell de comprensió que nosaltres no anem a entendre mai”, aclarix Jesus. “A voltes els pares tenim tendència a explicar els nostres fills l’acció, a dir-los ‘mira, això que diu és perquè se’n va no se a on’, però l’important no és on estiga i on se’n vaja, sinó que s’està despedint”. Amb esta obra, tracten de traslladar un missatge que vaja més enllà del contingut racional i es base sobretot en estímuls i emocions.

Amb esta obra tracten de traslladar un missatge que vaja més enllà del contigut racional i en base sobretot en estímuls i emocions

L’objectiu és traure a relluir l’essència de l’acció que es representa a l’escenari. Per a Jesús, “pot ser que els més menuts no sàpiguen explicar-ho amb paraules, però eixa emoció queda en el record i fa que no obliden a estes persones reals”. Es tracta d’una aposta per desenvolupar la seua empatia amb aquell que és diferent a través d’un nivell més instintiu i espontani.

Cap a un teatre diferent

Una constant dels creadors de El Pont Flotant és treballar temes que donen resposta a les seues pròpies inquietuds vitals, utilitzant sempre que és necessari materials reals com és el cas de Les 7 diferències. “Sempre intentem que els intèrprets connecten profundament amb la dramatúrgia de l’obra, que no siga una connexió artificial”, explica Jesús. “Tots els processos de creació són processos personals, de fer-te preguntes, trencar closques i créixer com a persona a través de l’art”.

La companyia treballa amb temes que donen resposta a les seues pròpies inquietuds vitals. Per als fundadors, esta voluntat es resumix en la paraula "sinceritat"

Per a Pau, esta voluntat creadora es resumix en la paraula “sinceritat”. “En lloc d’anar tu cap al personatge, com es fa habitualment, deixes que a partir d’una part de la teua biografia se’t revele eixe personatge que vol contar l’obra”, explica. “Això requerix un esforç emocional per a ser sincer. Eixirà una cosa millor o pitjor, però allò important és que siga honesta”.

Esta manera de fer teatre requerix processos de creació llargs i reiteratius. “Nosaltres sobreproduïm molt i d’alguna manera anem llevant i llevant fins que es quedem en l’essència del que volem transmetre”, aclarix Jesús. “Què és, en essència, la diferència?” es preguntaven per a realitzar esta obra. Arribar a una resposta ha requerit tota una lenta evolució des d’un primer laboratori escènic on ningú esperava que el resultat es convertira en esta obra de teatre.

Una etiqueta que solen rebre és la de “teatre pedagògic”. Més enllà dels projectes basats en tallers teatrals als quals la companyia està involucrada, Jesús explica que gran part del component pedagògic de les obres està en el fet que “acabes d’elaborar el discurs quan l’obra ha acabat i tornes a casa”. Per a aconseguir-ho, considera clau “crear l’experiència primer des de l’emoció, i després a un nivell més racional. La informació té a veure amb el sentit de l’humor, amb passar-ho bé i emocionar-te, i és per això que la gent ve al teatre”.

"El component pedagògic de les obres està en el fet que "acabes d'elaborar el discurs quan l'obra ha acabat i tornes a casa"

Tot i això, ells preferixen definir-se com a un “teatre proper, poc grandiloqüent i íntim” que apunta a un espectador universal. Per a Jesús, l’evolució de la companyia l’ha duta a entendre el seu teatre “com una ferramenta social i vertebradora que no perd el valor artístic, que a més integra a l’espectador dins del fet dramàtic”. També lamenta que la crisi econòmica provocara el tancament de moltes sales valencianes i, per tant, una mancança de referents “necessaris per a eixa inspiració que et convida a transitar nous camins”.

Tan Jesús com Pau consideren que es tracta de propostes contemporànies que vénen del teatre postdramàtic dels noranta, però que apunten a convertir-se en una cosa més enllà. “Si bé no institucionalitzar-se, s’hauran d’etiquetar de manera formal per tal de poder investigar, reflexionar i assentar”, assegura Pau. També insistix en què no té sentit seguir dient-li “teatre alternatiu”. “El panorama teatral actual té més del que nosaltres som que del que tenia fa 20 anys”, explica. “Ocorre així perquè la societat evoluciona, i tot el sector cultural ha d’observar eixa evolució i assumir-la. El teatre postdramàtic està pràcticament superat, ara anem cap a altre lloc”.