Industria
Les nines de Famosa enyoren el seu poble

Onil representa uns 50 quilòmetres quadrats a la província d'Alacant i la quarta lletra de l'acrònim Famosa. En aquest xicotet poble de la comarca de la Foia de Castalla va nàixer, fa més d'un segle, la primera nina espanyola, feta de fang i amb dimensions reduïdes, ulls d'un color blau cel i galtes enrogides a base de suc de magrana. La delicada figura, fabricada en 1878 per Ramón Mira Vidal, obriria la veda d'una indústria que passaria a alimentar quasi totes les famílies d'aquest municipi.

Si bé Onil pot presumir d'haver sigut el bressol i l'escenari que va acollir el creixement de la indústria ninera, en les últimes dues dècades la transformació de les dinàmiques empresarials, la globalització i la consegüent necessitat de competir en el mercat, sumades a la cobdícia, han portat a una pèrdua gradual d'aquell producte local que va acompanyar les generacions que van compartir la seua infància amb les Nancys, les Barriguitas o els Nenucos. Les persones que coneixen bé la història d'aquesta empresa parlen de dues Famosas: una que va alçar un poble i una altra que quasi el va destruir.

Una història local

Després de deu anys observant les nines que es fabricaven en diversos països europeus durant el seu servei militar, Ramón Mira Vidal, fill de colivencs —gentilici d'Onil—, va tornar al poble amb la idea de treballar en una opció que poguera arribar a competir, encara que modestament, amb aquelles nines importades a les quals només podien accedir uns pocs fills i filles de privilegiats. Aprofitant els seus coneixements de terrisseria i les pedreres de fang i argila d'Onil, Mira Vidal, amb la seua dona Petra García, va sembrar les primeres llavors d'un gran imperi jogueter. La Vall del Joguet rebria aquest nom pel protagonisme de la indústria en pobles com Onil o Ibi, i hui en dia, el País Valencià acull, segons un informe de l'Asociación Española de Fabricantes de Juguetes (AEFJ), el 42% de persones emprades en el sector —unes 5.000 de manera directa i 20.000 de manera indirecta, segons dades de l'associació— i abasta el 40% de facturació del total nacional: “Si bé ara hi ha seus de grans empreses situades a València, parlar de la història del joguet en aquesta comunitat és parlar d'Alacant”, defensa Maite Francés, directora de màrqueting de la AEFJ.

“Ramón Mira Vidal va començar a vendre-la per mercats ambulants regionals i després les va anar expandint una mica més”, arranca Vicente Vidal, que no és parent del pioner malgrat compartir cognom i passió, perquè ha documentat exhaustivament la història de la nina a la província i porta tota la vida bolcat en la seua fabricació i conservació com a producte local. El prototip de Mira Vidal va tindre molt bona rebuda a Onil i va voler portar-lo a altres llocs, però la delicadesa dels materials dificultava el seu transport. Així, el fabricant va adaptar la fórmula utilitzant fècula de creïlla per a poder incrementar la seua grandària i reduir la seua fragilitat. Cada vegada prepara més nines i la seua empresa va creixent fins que a principis de 1900 el substitueixen al capdavant de la mateixa Eduardo Juan i Agustina Mora.

A penes deu anys després apareix en el mapa un nou fabricador: Isidro Rico Miralles. En els temps en els quals la cèlebre Mariquita Pérez era el joguet somiat, però de nou es limitava a unes poques butxaques, Rico Miralles va traure Cayetana, a penes tres centímetres més xicoteta que la nina de moda però amb la mateixa dolçor en les seues faccions i substancialment més barata. La indústria es desenvolupava malgrat les dificultats: com molts altres empresaris durant la Guerra Civil, Rico es va amagar, en el seu cas en una cova. “Al meu avi li van buscar, el cap d'esquerres del poble era íntim amic d'ell i el va avisar que anaven matar-lo en un paseíllo”, rememora Belter Rico, neta del fabricant. En acabar la guerra, el seu avi recuperaria la fàbrica i donaria cada vegada més espai en l'empresa als seus fills i filles, especialment a Isidro Rico Juan, un nom fonamental per a la història de Famosa i d'Onil.

La unió fa la força

Amb el progressiu relleu del fill d'Isidro Rico Miralles, la nina Cayetana cada vegada tenia més companyia —Guendolina, Cuca, Marylin, Carolina, Nora, Manolín...— i tant els beneficis de l'empresa familiar —que va passar a dir-se Muñecas Diana— com el seu pes en la indústria local augmentaven. Però al mateix temps que creix la indústria, ho fa el nombre d'empreses, la varietat de materials i la precarietat d'una estructura comercial incapaç de suportar la competència mútua, cada vegada més feroç, entre niners. Isidro Rico Juan va ser un dels primers a adonar-se’n, potser el que ho va preveure amb major claredat, així que des dels anys 50 comença a pensar fórmules per a unir els empresaris de la indústria. Això, juntament amb el tancament de la joguetera Blanquer i Cia., que alça les alarmes del règim franquista, espenta a la creació d'una gran empresa que albergue la producció d'Onil. “En caure Blanquer, des de delegació de treball d'Alacant donen un toc d'atenció a Onil, ja que el règim estava pendent de no perdre llocs de treball: adverteixen a les fàbriques d'Onil que si una altra empresa tancava hagueren estat obligats a repartir-se els treballadors que es quedaren sense ocupació, i les empreses sabien que això haguera sigut un desastre per a elles”, explica Vidal. Aquesta va ser la llavor de Famosa.

Vicente Vidal va consolidar el seu afany per documentar la història d'aquesta indústria a Onil en col·laborar a construir-la. Quan tan sols tenia 11 anys, fill major d'una família humil, va començar a treballar a una fàbrica del poble fent esquemes de nines per a portar ingressos a casa perquè el seu pare, fuster, patia del cor i no podia fer esforços. Va madurar ben prompte, concretament a ritme de cent hores a la setmana per les quals cobrava cent pessetes, a pesseta l'hora, recorda. “Amb el que jo aconseguia i set pessetes que em donava la meua mare comprava el menjar de dues setmanes per als meus germans”, rememora. D'aquells orígens passaria a convertir-se en cap de producció en una de les empreses jogueteres més importants d'Espanya: Famosa.

Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil Sociedad Anónima (Famosa) es va configurar oficialment com a empresa el febrer de 1957, però el treball per a impulsar la seua creació havia sigut costós: Isidro Rico Juan, qui a penes cinc anys abans havia sigut nomenat alcalde del municipi, va haver de convéncer els 27 propietaris de grans i xicotetes fàbriques del poble de la pertinència d'unir-se. “El meu pare va escriure cartes a cadascun d'aquests empresaris i les donava a Antonio, un xic del poble que llavors tindria uns 13 anys, perquè les fera arribar en mà a cada fabricant”, apunta Belter Rico. Ells van accedir a unir-se, però amb la condició que fora l'impulsor de la iniciativa qui dirigira la proposta: “Ell va dir que d’acord, però que si dirigia es faria el que ell diguera, perquè tenia un pla”, afig la filla del fundador. “Isidro volia que l'empresa poguera marxar ella mateixa amb el seu capital, no haver de recórrer a bancs”, exposa Vicente Vidal.

Els objectius van ser confeccionar els seus propis models de nina, aconseguir l'autofinançament i aglutinar les 14 factories que hi havia llavors a Onil en una sola fàbrica. El primer es va aconseguir en 1959, el segon en 1962 i el tercer en 1967. En tot just deu anys, Rico Juan havia aconseguit els objectius que es va proposar i convertit Famosa en un referent del sector. No obstant això, cinc anys gestionant el capital propi i reinvertint-lo en l'empresa va ser considerat massa temps sense percebre beneficis directes entre molts dels fabricants que havien apostat per Famosa, de manera que van abandonar les seues accions per a seguir la seua marxa en solitari.

“Aquella voluntat de voler portar això a bon port és inimaginable ara. Aquell desig i força per a realitzar la fusió i no només salvar les empreses, sinó salvar el poble, els seus 3.000 habitants, perquè tot Onil depenia d'això, ací l'agricultura és pobra, hi havia sis fàbriques de terrisseria, dues de sabates i dos o tres telers… Amb tot això s'ocupava potser un centenar de persones, la resta s'havia d'anar a fer altres treballs o es quedaven en l’atur fins que van arribar les nines”, remarca Vidal. “Les dones van començar a ingressar diners a casa, perquè per a les farinetes no calia estar en una empresa, feien la peça a 50 cèntims i les venien al final de la setmana”, exposa l’extreballador, qui afig que fins a l'entrada de maquinària pesant a les fàbriques, aquestes estaven constituïdes fonamentalment per dones i xiquetes.

Maite Francés secunda que la indústria impregnava a tota la ciutadania del municipi, i que ho feia en diversos sentits: “Els motles es feien sobre la base de xiquets del poble, l'argila era d'Onil… Tota la família s’hi bolcava: els marits se n’anaven a les fàbriques com a operaris però les dones s'encarregaven de fer els vestidets de les nines, es conta que elles anaven a la perruqueria dues vegades a la setmana, les cases es decoraven més, es comprava menjar de major qualitat… Al final revertia en tot”. “La fusió va salvar Onil”, resumeix Vidal.

Prendre distàncies

Probablement, aquells accionistes que van fer marxa enrere s’en van penedir en observar l'auge de Famosa als pocs anys. La dimensió que va aconseguir l'empresa en l'imaginari col·lectiu va anar més enllà de la mera fabricació de joguets. La nadala que va compondre Luis Figuerola Ferretti per a l'espot publicitari de 1970 encara ressona entre els records nadalencs de milers d'espanyols i espanyoles que cada desembre veien aquelles nines portant al portal el seu afecte i la seua amistat. Però més enllà de la qüestió econòmica i l'enorme projecció que va tindre la marca, els qui van integrar Famosa en les seues primeres dècades d'existència parlen amb afecte de l'ambient laboral impulsat pel seu director general, Isidro Rico Juan.

La relació de l'empresa amb els treballadors i dels treballadors amb l'empresa era, rememora Vicente Vidal, molt especial: Isidro Rico sempre parlava de la seua ‘família de Famosa’. Com a Famosa va començar a generar beneficis, tots els dividends es repartien no només entre els socis sinó també entre la plantilla. Va arribar un moment, segons Vidal, en el qual els treballadors tenien 17 pagues enfront del màxim de 14 que hi havia en altres empreses. Belter Rico secunda l'especial d'aquella Famosa: “Uns dies després de la signatura de creació de Famosa, el meu pare, vull dir, l'empresa, va convidar tots els treballadors a un menjar, des del bidell fins a ell. A Famosa li donaven qualsevol premi i els beneficis es repartien des del bidell fins a ell”, exemplifica qui va tenir una nina de Famosa amb el seu nom, emocionant-se en recordar la fortalesa que va tindre el seu pare impulsant l'empresa.

Vidal ho fa quan pensa en la manera que Isidro Rico dirigia l'empresa i prevalia el benestar dels treballadors: des del 59 es crea un economat dins de Famosa perquè pogueren adquirir —se'ls reduïa de la nòmina— aliments o roba a preu de cost. En els anys seixanta va començar a haver-hi televisors: “Llavors Isidro va dir als treballadors: tothom qui vulga un televisor que s'apunte, vos llevarem un 2% de la nòmina per a comprar-los, sense interessos ni res”. Més de 400 famílies del poble van tindre televisió a casa. Igual va passar amb els Seat 600. Famosa creixia. Tantes persones arribaven per a treballar a Onil que es van haver de fabricar fins a 75 nous habitatges al poble per als treballadors.

Un canvi fonamental per a l'empresa va ser la progressiva externalització de la producció cap a la Xina. Vicente Vidal va ser el primer a marxar en nom de Famosa al país asiàtic, l'any 1988. Dos anys després, Famosa comença a treballar a Àsia a través de Famosa International Ltd: “Ho féiem allà i distribuíem els contenidors, la directiva era de Famosa”, puntualitza Belter Rico, que va començar a treballar en l'empresa en la dècada dels 70, a l'edat de 22 anys, després de, recalca, passar tots els exàmens pertinents per a accedir al lloc perquè el seu pare “no funcionava per amiguismes”.

Malgrat la presència de Famosa a la Xina, al poble continuava havent-hi treball i l'empresa continuava generant alts beneficis, tant que per a molts va resultar incomprensible la venda d'accions de l'empresa, en 2002 —18 anys després que morira Isidro Rico—, a Caja de Ahorros del Mediterráneo, Inveralia i Torreal, Ahorro Corporación. Els familiars d'Isidro Rico tenien part de l'accionariat de l'empresa que va ell va dirigir: la seua filla, Belter Rico, va acceptar la venda, assegura, perquè li van dir que no hi havia alternativa, però sent que la van enganyar, perquè afirma que en el contracte es va incloure una clàusula que impedia als signants obrir qualsevol tipus de negoci que estiguera relacionat amb el sector jogueter.

Al capdavant de l'empresa va quedar Jaime Ferri, que havia treballat per a Rico Juan i va ser designat per ell per a succeir-li després de la seua jubilació, i alguns treballadors més de Famosa amb càrrecs de responsabilitat, però que mai van ser ni familiars de fundadors ni accionistes de la signatura. En 2005, Famosa passaria a les mans de Vista Capital, el fons d'inversió del Banco Santander. Aquell any va deslocalitzar quasi totalment la producció a la Xina, aquesta vegada seguint les dinàmiques del mercat. Centenars de persones van perdre el seu treball a Onil.

Des de 2008, Famosa va començar a acabar els exercicis en negatiu: “Hem tingut uns anys molt bons i va arribar un moment en el qual tot va anar cap avall, per això hem lamentat tant aquesta pèrdua”, resumeix Vidal, que confia que, amb l'última adquisició de Famosa en 2019 per part de Giochi Preziosi, l'empresa puga millorar econòmicament per tornar a les mans d'una signatura del sector jogueter. Belter Rico, no obstant això, no és tan optimista. Ella havia deixat l'empresa en 2003 i Vicente Vidal ho va fer en 2005. Cap dels dos es mostren còmodes quan parlen dels seus últims anys en l'empresa. Belter Rico assegura que va entrar amb depressió i que va estar dos anys prenent un desviament quan eixia del poble per a evitar passar per davant de l'antiga fàbrica.

La fi d'una família

Amb l'arribada dels fons d'inversió, la família de Famosa a la qual es referia Isidro Rico va començar a deixar de ser-ho. A la volantada en el rumb de l'empresa es va sumar en 2012 un altre colp dur no només per als treballadors que continuaven en la companyia, sinó per al poble: les naus de Famosa es van traslladar al polígon de les Talaies, a Alacant capital, fora de la Foia, suposadament per desavinences amb el propietari de les naus d'Onil. Hui en dia, els treballadors de Famosa s'han de desplaçar més de 40 quilòmetres diaris. L'única cosa que queda al poble de Famosa és la vella fàbrica —ara trossejada i tornada a llogar a diverses empreses— en la qual fins i tot es veu el logotip al costat de la nina Famosita, el museu de la nina i el record i les històries de centenars de famílies amb pares, mares, avis o àvies que en algun moment van treballar per a Famosa. Del poble d’Onil, en Famosa romanen algunes d'aquestes persones i el llegat del poble en l'acrònim. Es va perdre tota la resta: la contribució del seu bon funcionament a la riquesa d'un xicotet poble de la Foia, centenars de llocs de treball, la persistència d'una empresa que era diferent, que va nàixer i funcionava d'una altra manera.

No hi ha hagut més directors generals en Famosa que Isidro Rico Juan. Els treballadors de l'empresa no van voler, ni tan sols després de la seua mort el 13 d'abril de 1985, que ningú li substituïra en el lloc: es van nomenar tres consellers delegats, però l'empresa mai va tindre un altre director general. “Se li va agafar molt d'afecte a Isidro. Era un home que sempre tenia ganes de parlar amb tothom, i s'apreciava el seu treball moltíssim, tant quan va agafar la fàbrica del seu pare per a competir contra Mariquita Pérez, com quan va liderar la visió d'‘ens unim tots o ens enfonsem tots’ en un context molt difícil de postguerra, fam, de no tindre ni Europa secundant ni l'Estat ajudant a les empreses”, resumeix Vicente Vidal.

Belter Rico ha de parar quan recorda la quantitat de persones que van acudir a la placeta d'Onil quan va morir el seu pare. La Famosa dels anys posteriors va resistir un temps a la deriva que va prendre uns anys després, diu, gràcies a la força d’aquells que es quedaven en l’empresa pel compromís amb la qual en algun moment va ser una empresa familiar i amb el poble d'Onil. Després arribaria el capital en forma de fons d'inversió i la cobdícia en forma de moviments empresarials. “Vam tindre la sort de treballar per a una empresa en la qual hi havia persones. Crec que una empresa de l'envergadura de l'antiga Famosa amb aquells valors és molt difícil de veure hui. Els treballadors estàvem bolcats perquè volíem que Famosa tirara endavant, perquè ens feien saber que era nostra. Però després van arribar les turbulències”, lamenta Vidal.

Per a la filla del director general de Famosa, la lliçó que es pot traure de la història de l'empresa és que “qui tot ho vol, tot ho perd”. Perquè encara que el poble manté algunes empreses jogueteres, ni Vicente Vidal ni Belter Rico veuen possible que el lloc torne a ser el que era, i per això hui Onil troba a faltar les nines de Famosa.