Literatura
Mallorca, el refugi de Vicent Andrés Estellés

“Em sé en deute amb Mallorca i el pitjor de tot és que no sé com podré pagar-ho”. Així, ras i curt, Vicent Andrés Estellés crida als quatre vents el seu amor per la més gran de les Balears. “Com es paguen determinades delicadeses? Convidant a sopar...? Oh, no, em sembla que no. En el fet de ser convidat prèviament hi pot haver tantes fineses que difícilment es podran correspondre després”.

Ho fa a un dels capítols del seu llibret de memòries Quadern de Bonaire (1985), al qual també revela com va entrar en contacte amb el poeta palmesà Josep Maria Llompart: “Com que tornava a viure plenament Mallorca vaig decidir telefonar Josep Maria Llompart. Li vaig donar les gràcies per la justa adversitat de la seua crítica i em consta que aleshores va nàixer entre nosaltres una d’aquelles amistats que mai no s’extingiran, que mai no s’acabaran. Me’n vaig adonar en penjar el telèfon”. I així fou.

Per al poeta, viure l’illa significava recórrer els pobles i gaudir dels plats típics dels cellers de l’interior, fos amb un pa amb oli o amb un arròs brut. “Sentia una passió autèntica per Mallorca”, recorda el seu fill Vicent.

Vicent Andrés Estellés va visitar Mallorca per primera vegada a finals dels anys 50. El seu cunyat Marcel·lí tenia casa a Ciutat i a Santa Ponça, un poblet del llevant on estiuejaven molts residents. Durant dècades, la família Estellés es va banyar a les seves aigües. Ara bé, no tot era ajaure’s a la platja. Per al poeta, viure l’illa significava recórrer els pobles i gaudir dels plats típics dels cellers de l’interior, fos amb un pa amb oli o amb un arròs brut. “Sentia una passió autèntica per Mallorca”, recorda el seu fill Vicent. “Necessitava posar-hi els peus de tant en tant i a mi em va pegar també aquesta estima. A vegades, quan venia sol, em feia prometre que visitaria Llompart i jo m’hi passava hores, al pis del carrer Llorenç Riber 18 de Palma, com si fos un més de la seva família. Era molt amic, també, de Francesc de Borja Moll pare i Miquel Àngel Riera, tots ells, agents de la cultura catalana”.

Publicacions

La telefonada a Llompart va acabar donant fruits. Els dos poetes van començar a tractar-se i el mallorquí, qui dirigia algunes col·leccions de l’Editorial Moll, li va proposar publicar. La primera col·laboració va tenir lloc el 1970. El breu poemari estellesià duia per títol Lletres de canvi. Dos anys més tard surt L’ofici de demà. A aquest volum, l’escriptor de Burjassot fa una dedicatòria al seu amic: “A Josep Maria Llompart i Encarnació Vinyes, que tan generosament em varen acollir a casa seua certa nit de juliol de 1968”. El lligam és ja indestructible, tot i que els vestigis que ens queden són comptats i les cartes han desaparegut.

En la dècada següent, també veieren la llum, des de Mallorca, dos volums més: Poemes preliminars i Epístola avortada al meu amic Josep Maria Llompart. Aquest darrer també forma part del llibre Vaixell de paper. Obra completa.

Semblants i diferents

Entre Estellés i Llompart hi ha molts punts en comú, o almenys així ho considera Cèlia Riba, neboda del poeta palmesà i professora de literatura jubilada. “Eren dos escriptors de la perifèria gairebé coetanis (un va néixer el 1924 i l’altre, el 1925). Van rebre una educació en castellà molt semblant, malgrat que Llompart provenia d’una família benestant i Estellés, no. Es van amarar dels mateixos poetes catalans, des d’Ausiàs March a Carles Riba. Sentien que feien una feina pel país i per la llengua, s’admiraven i es llegien”.

Les seves trobades acabaren traspassant les fronteres illenques, sobretot durant els anys vuitanta. “Coincidien a molts actes que es feien a Barcelona i València, ja fossin premis o vetllades poètiques”, explica Riba. “Sovint els acompanyava Miquel Martí i Pol. Semblaven els tres tenors”. Però, a Barcelona, Estellés no trobava l’escalfor de Mallorca. “Hi anava perquè era la capital cultural i s’hi sentia obligat”, assegura Vicent Andrés Lorente.

Per la seva banda, Pere Rosselló, autor de l’article Vicent Andrés Estellés i les Illes Balears, opina que el mallorquí “tenia un vessant més polític i social que feia que el cridessin per donar moltes conferències. Presidia l’Obra Cultural Balear i tenia una agenda ben carregada”. Recorda que “hi havia un fort secessionisme lingüístic que calia superar, per això es feien tants actes amb escriptors provinents de tot el territori de parla catalana, una pràctica que actualment és minoritària”.

Pel que fa a la producció literària, ens trobem davant dos autors molt distints. “Estellés fou prolífic i visceral. Llompart, en canvi, escrivia poc i utilitzant tots els recursos lingüístics que coneixia, entre aquests, els arcaismes”, explica la neboda del mallorquí. “Segurament, hi ha una part de la poesia del meu oncle més difícil de llegir que l’estellesiana, que estava escrita a raig. D’una altra banda, Llompart comptava amb els referents de l’Escola Mallorquina i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, mentre que Estellés va haver de picar molta pedra. Mirava enrere i només hi trobava March i Joan Roís de Corella. Va inaugurar una tradició i es va convertir ell en una base per als altres. En aquest sentit, no tenen res a veure”.

La batalla de València

El 9 d’octubre de 1977 un milió de persones sortiren als carrers de València per reclamar un nou estatut. La resposta de la dreta més radical fou la violència i tres homes es convertiren en els caps de turc dels hereus franquistes: Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. Aquests escriptors patiren amenaces de mort i atemptats.

En aquest punt torna a ressorgir Mallorca a l’horitzó del burjassoter. “L’illa es convertí en un refugi per al meu pare”, explica en Vicent. “A vegades feia broma amb Llompart i comparaven els atacs que havien rebut. Estellés li explicava que el telefonaven a les nits i l’insultaven. Llompart es queixava perquè havia aparegut una pintada a la façana de casa”. Però el valencià s’ho passava malament. “Sofria molt. Aquí hi ha una ceba difícil de reconduir que sembla que ha tornat, una gran ignorància. On s’entén que tinguem un conseller de cultura torero?”

D’una opinió semblant és Pere Rosselló, que fou testimoni de la por que es respirava a principis dels vuitanta a la capital valenciana. “Vaig participar en una trobada de professors. Vicenç Salvador ens va venir a cercar a l’aeroport i no ens va voler dir on es faria l’acte. Ho mantenien en secret. Pensaven que ens podien posar una bomba. Vaig percebre un temor que a Mallorca no he sentit mai”.

Pot ser que tot aquest patiment unit a les dificultats econòmiques esculpís el caràcter canviant del poeta valencià. “El meu pare era sentimental, divertit, ploraner i pessimista”, explica el seu fill Vicent. “Viure a València no va ser fàcil per a ell. I va necessitar un lloc on carregar les piles”. El va trobar a Mallorca.

Comiats

El gener de 1993 li van donar una notícia que el sumí en una profunda aflicció: Josep Maria Llompart havia mort. Feia escassos mesos, Joan Fuster també havia estat enterrat. Estellés deixà de respirar el 27 de març d’aquell any.

Per a la història han quedat els elogis que tota aquesta gran família d’escriptors compromesos es va anar fent al llarg dels anys, alguns tan tendres com ara els d’Absència i presència de Vicent Andrés Estellés, que Llompart va escriure per a la presentació d’un dels seus volums l’any 1972: “L’aire tímid, les ulleres correctíssimes, la mirada una mica trista, una mica amarga, amb una espurna de sarcasme i una altra espurna de facècia, un gest un poc cansat, (…) us decanten, tot seguit, cap a la imatge de l’auxiliar administratiu, del comptable diligent que es defensa a base d’hores extres. Un comptable sentimental que serva entre els fulls del llibre major la flor marcida que fregà els llavis d’aquella mecanògrafa alta de pits”. Del naixement d’aquest gran mestre valencià se celebren, aquest 2024, cent anys.